«Deixeu que els nens s’acostin a mi»

Antoni Vadell Ferrer, bisbe auxiliar de Barcelona

Sempre m’ha semblat impressionant aquesta escena en què Jesús diu als deixebles que deixin als nens acostar-se a Ell (Marc 10,13-16). És ben sabut que en temps de Jesús els nens no comptaven per a ningú. En canvi, l’evangeli ens descobreix un Jesús que desitja estar amb els nens i dedicar-los temps: «I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans» (Marc 10,16).

I si això resulta sorprenent, encara ho és més el fet que Jesús els posi com exemple, i ens digui: «Us ho asseguro: qui no acull el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas» (Marc 10,15).

Continua llegint ««Deixeu que els nens s’acostin a mi»»

La família, Església domèstica

Anna-Bel Carbonell i Rios, educadora i mare de família

La nostra vida s’ha capgirat per sobre del que desitjàvem. I això s’ha fet ben palès durant les diferents confinaments que aquesta pandèmia global ens ha anat imposant.

Dins l’espai familiar hem hagut d’acompanyar, escoltar, estimar, animar i també contenir mals humors, tristeses, dols i angoixes. Alhora que continuàvem creixent en la fe, acompanyant-la i deixant-la fluir.

Continua llegint «La família, Església domèstica»

LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»

Quan preparàvem aquest número i donàvem voltes a quines persones seria interessant entrevistar, vam decidir que el millor seria adreçar-nos a un nen. Perquè encara que no tingués gaire formulades o reflexionades les coses, sí que podria ser una alenada d’aire fresc, potser políticament incorrecte a estones, com la vida. Per això hem anat a trobar-nos amb en Lluc, que té onze anys i és un nen d’una família creient, que va a una escola laica, que ha estat batejat, ha fet la primera comunió i s’està preparant per a la confirmació… Que participa de l’esplai de la parròquia… i que ha vist com enguany tot això es veia molt condicionat per la Covid.

En trobem al local del Casal parroquial del barri de La Sagrera (Barcelona), perquè és un lloc ampli i ventilat, més adequat que no pas el seu domicili. Però tot plegat té un aspecte desangelat, perquè, és clar, aquelles parets que normalment bullen d’activitat infantil i juvenil, ara estan abocades al buit.

Una família creient

Lluc, fes-nos cinc cèntims de qui ets

Em dic Lluc. Visc amb la meva àvia, amb el meu pare, amb la meva mare i amb el meu germà petit. La meva família tots son creients. La meva mare és joiera, fa joies, i el meu pare treballa a una associació que ajuda les associacions. Vaig a una escola del barri, que té un projecte diferent al de les altres escoles.

Continua llegint «LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»»

L’alegria dels infants

M. Àngels Termes, editorial del núm. 17 de Galilea.153 «Nenes i nens»

En aquesta revista ens hem centrat més en els infants com a subjectes de la transmissió de la fe i de la participació en la litúrgia.

Sí, l’alegria que ells viuen i la que comuniquen als altres. Ho dic per experiència. Els nets van alegrar en gran manera els anys de malaltia de la meva mare, i força temps després van ser els besnets els que ho van fer amb els de vellesa del meu pare. I a mi, ara, els nets de les meves germanes i amigues, els bessons que viuen al replà de casa i els menuts que venen a la parròquia –encara que siguin pocs– m’aporten pinzellades de brotxa grossa d’alegria.

Per això dolen molt més les situacions de violència, de guerra, de migració, d’abusos sexuals, d’ambient familiar desestructurat… que roben l’alegria als infants i els aboquen a la por, la tristor, la desesperació, la vulnerabilitat, la ràbia, la violència.

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la infància vulnerable amb l’article de Raquel Ríos des de Càritas de Mallorca. És un tema que requeriria molt més espai i molta més atenció.

Continua llegint «L’alegria dels infants»

Dol migratori

Silvia Magaña

Segons el diccionari, el dol es defineix com a dolor, aflicció, expressió dels sentiments que la mort provoca. ¿Què té a veure, doncs, amb la migració?
El fet d’emigrar provoca moltes pèrdues que van més enllà d’una resposta neurofisiològica a uns canvis intuïts com a amenaces. El Dr. Joseba Achotegui defineix molt bé aquest dol migratori que ell anomena «síndrome d’Ulisses». I la meva aportació, des de l’experiència personal, va en aquesta mateixa línia.

Tota migració comporta una pérdua

El patiment de l’immigrant abans, durant i després del seu camí, evidencia que la migració amara la totalitat de la seva vida: la seva consciència, les seves emocions, i també els pensaments i la seva posició davant de la realitat que viu.

Els processos de mobilitat humana són sempre una pèrdua o la mort d’alguna cosa, però la migració és un factor de risc quan l’immigrant és vulnerable, tant en el seu lloc de procedència com en la societat d’acollida. Aquesta vulnerabilitat es manifesta en cada trajectòria, en cada persona, en la forma com es percep la pròpia vida, la identitat i en com s’interactua en cada context.

El dol migratori no significa que haurà d’acceptar la mort en algun moment. Es tracta d’un dol parcial, d’un combat entre dues realitats. El seu país i tot allò que el representa no desapareix. Es produeix un anar i venir, una separació que mai no s’acaba. És un dol vinculat a memòries i records d’etapes sensibles que continuen presents, encara que s’hagin produït trencaments i distàncies.

El dol migratori

El pelegrí obligat es troba amb massa canvis per als quals ningú no està preparat: la família, la xarxa social, la llengua, la forma de comunicar-se, els valors, els costums, la religió, l’estatus social… La nova realitat s’afronta sense contacte amb el grup de pertinença i sovint en una cultura hostil. ¿Amb qui t’acabes identificant?

El dol migratori té una dimensió col·lectiva, esdevé una experiència grupal dins d’un entramat social de mancances.

Recuperar la veu del pelegrí i el seu dol, el seu univers de sentits, valors i representacions pot disminuir el patiment, el conflicte, el dolor. Recuperar la veu del seu dol marca la diferència entre una adaptació conflictiva i una adaptació tranquil·la en el context d’acollida.

Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort

Fa més de quinze anys que el Dr. Juan Carlos Trallero es dedica a les cures pal·liatives i a l’acompanyament de les persones que es troben al final de la seva vida.

Ho fa atenent i acompanyant els malalts i les seves famílies; ho fa presidint la Fundació Paliaclínic en col·laboració amb diverses institucions sanitàries; ho fa oferint formació al personal sanitari i ho fa sobretot difonent a tot arreu que la mort forma part de l’existència i que acceptar-la millora extraordinàriament la qualitat de vida dels malalts i el procés de dol dels familiars.

Continua llegint «Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort»

Dol i dols

M. Àngels Termes, editorial del núm. 15 de Galilea.153 «Dol i esperança»

El 2 de novembre preguem pels fidels difunts, perquè Déu aculli la seva ànima. I està molt bé que ho fem! Però la mort té una altra cara: el dol, el sentiment dolorós dels que pateixen la pèrdua d’un ésser estimat.

Continua llegint «Dol i dols»

Un jubileu per a la terra

5 anys de la Laudato si´.

Grup Ecologia i Justícia, de Justícia i Pau

La pandèmia de la Covid-19 ha posat en relleu sobretot la vulnerabilitat humana. Davant les il·lusions posthumanistes que prometen, fins i tot, un horitzó d’immortalitat, la pandèmia ha evidenciat que, malgrat el progrés, la nostra fragilitat continua sent radical. Lluny de l’omnipotència del superhome que pretén haver matat Déu.

Continua llegint «Un jubileu per a la terra»

Laura Mor: El confinament i l’Església

El confinament ha posat a prova l’Església.

Mercè Solé, entrevista i fotos.

Durant els dies de confinament l’Església s’ha sentit trasbalsada: a banda que l’activitat pastoral s’ha vist interrompuda, durant part de la Quaresma i fins al final de la Pasqua ha estat impossible celebrar de forma presencial l’Eucaristia i, el que és més greu, la crida a acompanyar amb la nostra presència les situacions de patiment s’ha vist impossibilitada i, per tant, hem viscut la paradoxa que el bé comú demanava quedar-nos a casa, que és justament el contrari del que ens sortia del cor. Aquesta barreja de frustració i de dol ha comportat que des de nombrosos espais eclesials hagi brollat una gran creativitat a l’hora de viure comunitàriament la fe, d’acompanyar persones, de celebrar, de fer catequesi… Encara que tota aquesta tasca ha romàs molt invisible, perquè la institució ha perdut visibilitat.

Continua llegint «Laura Mor: El confinament i l’Església»

Fer-nos preguntes després del confinament

L’experiència del confinament ens ha de convidar a buscar les respostes després de pensar-hi detingudament.

M. Àngels Termes, editorial del núm. 15 de Galilea.153 «Portes obertes»

Hem posat com a títol d’aquest número «Portes obertes» per reflectir la voluntat de l’Església, malgrat haver tingut els temples tancats durant molt de temps, de restar oberta i ser acollidora durant el confinament per la pàndèmia de la COVID-19.

Però abans d’arribar fins aquí us explico com s’ha fet aquest número. Teníem alguns temes possibles, però ens va semblar que els havíem d’aparcar per reflexionar arran de la crisi provocada pel coronavirus.

Continua llegint «Fer-nos preguntes després del confinament»