L’Eucaristia, misteri de comunió

(Joan-Enric Vives, arquebisbe-bisbe d’Urgell) Moltes vegades quan començo la celebració eucarística en una parròquia de la meva diòcesi, i especialment en les petites parròquies del Pirineu, sempre els ofereixo un breu pensament perquè s’adonin que aquella celebració que cada diumenge alimenta i celebra la nostra fe, que podria semblar que som pocs i que estem isolats, de fet ens uneix amb tota la nostra diòcesi, i ens uneix a l’Església universal, la de la terra i la del cel, per fer realitat la nostra comunió de fills amb Déu, i entre nosaltres.

Continua llegint «L’Eucaristia, misteri de comunió»

Comunicació és participació

(Maria-Josep Hernàndez) Una eina imprescindible per afavorir la participació és la comunicació. Afavorir que allò que fem a la parròquia es pugui conèixer, tant per la nostra comunitat, com per l’entorn.
A nivell de comunicació interna, prioritzem-la: fins i tot en una parròquia petita, pot ser que els diferents grups no estiguin al corrent de les activitats dels altres. Podem fer ús de tots els mitjans possibles: el full parroquial, petits cartells d’una activitat, programes de mà d’activitats i serveis, correu electrònic (si tenim base de dades de les persones actives a la parròquia). És ideal tenir una pàgina web. Encara que sigui senzilla, és molt recomanable. I amb tot això, és bo que tota comunicació permeti interactuar, posant clarament de qui i on podem obtenir més informació: un telèfon, un lloc on adreçar-nos i horari d’atenció.
Pel que fa a la comunicació externa, també és important. Al nostre poble, barri o ciutat hi ha, segur, ràdio i premsa local. En el cas de Barcelona, hi ha publicacions de barri i mitjans de districte. Contactem-hi i facilitem-los, per correu electrònic, la informació que creiem que podran difondre. Si tenen pàgina web que recull notícies, acompanyem l’escrit d’una fotografia. En el text, siguem breus i entenedors. Pensem que els mitjans locals acostumen a fer-se ressò de la informació de les parròquies… si aquestes els la fan arribar.
Segurament també fem activitats, de les quals es poden fer ressò els grans mitjans. De vegades, una experiència positiva és bo de compartir-la, però sovint pensem que no ens faran cas. Però moltes vegades no és així! Us posaré un exemple: quan el menjador social de la meva parròquia va complir un any, vam decidir donar a conèixer l’experiència. Vam fer un petit comunicat de premsa, i el vam enviar a diferents mitjans, també als d’abast nacional. Contra el pronòstic d’alguns –«només es fixen en l’Església per parlar del que és dolent»– molts van fer-se’n ressò, premsa i mitjans audiovisuals (van venir TV3 i Catalunya Ràdio…). Això va servir per aconseguir més suport per al menjador i per compartir una experiència positiva en un context tant dur com el de la crisi econòmica.
Acabaré amb dues recomanacions. La primera és que trieu una sola persona que canalitzi la informació (sigui interna o externa). Això és positiu per evitar informacions contradictòries i que tothom sàpiga a qui adreçar-se per difondre una informació, o, des d’un mitjà, per ampliar-la. I la segona recomanació és que aneu amb molta cura amb les xarxes socials: Facebook, Twitter… Només obriu una pàgina si realment la podeu atendre i estar pendents dia a dia. Si no, millor altres opcions, o difondre a Facebook a través dels perfils individuals de les persones implicades.
En un món cada vegada més interconnectat, no menystinguem el paper i la importància de comunicar!

Montserrat Salgado, en un equip de litúrgia

(Mercè Sole, entrevista / Marta Pons, vídeo) Amb Montserrat Salgado, infermera jubilada fa molt poc, ens vam conèixer fa un any, quan a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, i al seu equip de litúrgia, el CPL li va concedir el IV Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica. Ella és justament la coordinadora d’aquest equip de litúrgia, que representa bé la feina de tants equips que cada diumenge vetllen per la qualitat de les celebracions litúrgiques i perquè totes les persones que hi participen puguin viure-les amb plenitud des de les seves circumstàncies.
La Montserrat ens rep un dia de cada dia a la parròquia, quan falten pocs minuts perquè comenci la missa. És una parròquia que es troba en un punt on conflueixen molts camins. Per això les Eucaristies, fins i tot les diàries, solen comptar amb un grup nombrós d’homes i dones.

¿Com és que fas aquest servei a la parròquia?

Jo era la típica persona que quan em demanaven per llegir o per fer qualsevol servei que es veiés, deia: «No, no, que no ho he fet mai». Vaig començar atrevint-me a fer alguna lectura i ara fins i tot dirigeixo els cants. Des de fa tres anys soc la coordinadora de l’equip.
Som un grup d’unes 20 persones, que treballem amb el rector, per preparar totes les celebracions, principalment l’Eucaristia, que és el centre de la vida cristiana.

¿Quina és la tasca que feu?

A cada missa intentem que hi hagi un monitor, que també s’ocupa de buscar lectors i algú per a la col·lecta. Quan la preparem, mirem també de garantir que hi hagi espais de silenci, perquè tothom qui entri pugui viure aquest trobament amb Jesús, tant individualment com comunitàriament, que és el més important de la comunitat parroquial. Procurem que les celebracions siguin significatives per a tothom.

¿I com ho feu?

Al desembre de l’any passat, després d’unes extenses reformes, es va fer la dedicació de l’església amb tots els rituals que li són propis. Vam intentar que la comunitat parroquial conegués aquests ritus i vam fer una catequesi prèvia per explicar per què es fa l’aspersió amb aigua beneïda i perquè s’ungeix l’altar, què vol dir l’encens, quin significat té la llum. Hem vist que la gent ho va captar i això ha servit no només per a aquella celebració, sinó per aprofundir en la vida cristiana. De vegades, a missa, es fan coses que la gent no entén. I és una llàstima.
Un altre aspecte que vetllem molt són els cants. Cal vetllar perquè siguin uns cants adients amb les lectures i els temps litúrgics, i perquè la gent s’hi pugui afegir amb facilitat, perquè és una bona forma de participació i de crear sentit comunitari. Si la gent canta, veus que és una comunitat viva i que s’implica. He de donar gràcies, perquè el CPL, amb Missa Dominical, ens proporciona una guia que va molt bé. Intentem, sempre que és possible, cantar el salm, perquè és una bona manera de donar-li relleu.
Per als animadors de cant són molt estimulants les trobades d’animadors que es fan des de Montserrat. La convivència estimula i aprens també qüestions més tècniques per ajudar la gent a cantar. Sempre tenint en compte que no ets pas tu qui ha de ser protagonista, sinó l’assemblea.

¿Com s’organitza l’equip de litúrgia?

Acabem de començar amb un nou rector i hem acordat reunir-nos dues vegades al trimestre. Comencem amb una pregària, dediquem un bon espai a la formació, revisem com va la nostra feina, tenim en compte, en els temps forts, com va anar l’any passat, i acordem què hem de fer. La formació és importantíssima. Trobo a faltar un espai per compartir aquesta tasca de l’equip de litúrgia amb altres parròquies, perquè seria una bona oportunitat per aprendre mútuament de l’experiència dels altres.

¿Arribeu a tota mena de gent?

Sí i no. Aconseguim arribar força a les persones grans, però ens costa molt més connectar amb infants i joves, tot i tenir una missa familiar, i grups de catequesi de primer i segon curs, grups Life Tenn per a adolescents, i grups de joves. Però en general el llenguatge litúrgic no els resulta ni gaire comprensible ni gaire significatiu. És una qüestió general dins l’Església. I és que els joves han rebut una educació molt diferent de la nostra i es comuniquen de forma molt diferent a nosaltres.

¿Com fer que els joves participin més activament a missa?

Procurem que se sentin protagonistes i els oferim petits serveis, però el que cal sobretot és formació i interiorització de la fe i de la pregària, perquè se sentin seva tota la celebració.

Per acabar, quina recomanació ens faries?

Crec que hi ha dues qüestions que cal tenir especialment presents: que la comunitat ho sigui de debò, és a dir que com a mínim es comuniqui, se saludi, s’hi senti acollida; i que tothom pugui disposar d’una formació litúrgica adequada.

Lloança i amén

(M. Àngels Termes, editorial núm. 5) El Concili Vaticà II ha estat fonamental en la meva vida, fins al punt que no sé si sense aquest esdeveniment hagués acceptat la fe que em van transmetre els meus pares.

I un dels aspectes que més m’han influït és allò que diu la constitució conciliar sobre la litúrgia: que els pastors han de vetllar perquè els fidels participin en la litúrgia de forma conscient, activa i fructuosa.

En aquest número expliquem què vol dir participar, tractem la participació dels pobres, els malalts, els infants, de com la comunicació és també participació i de com ampliar els nostres horitzons a l’Església universal i celestial.

Continua llegint «Lloança i amén»

L’aprenentatge del silenci

(Dolores Aleixandre) L’itinerari vital d’Elies apareix marcat per dues muntanyes: el Carmel i l’Horeb (Sinaí). En la muntanya del Carmel, Elies es relaciona amb el Déu del triomf i del poder que sembla emmotllar-se als seus desigs i el porta a desafiar els sacerdots dels déus pagans, a acabar amb ells i a resultar triomfant en el conflicte (1 Reis 18).

Amb tot, després ha de fugir i s’endinsa en el desert on viurà una experiència amb tant de defalliment i desesperança que arriba a desitjar la mort. El desert va ser per a Elies lloc de desesperació, de feblesa i de conversió i aquest contacte amb els seus límits li restitueix la seva veritable identitat i li dona l’oportunitat de conèixer un Déu que es comunica amb ell d’una altra manera. Continua llegint «L’aprenentatge del silenci»

Rosaura Rodrigo, el silenci habitat

(Entrevista: Mercè Solé, Vídeo: Marta Pons) El mil·lenari monestir de Sant Ponç, a Corbera de Llobregat acull la nostra trobada amb Rosaura Rodrigo, tot just arribada de Touggourt, al desert d’Algèria, on vivia amb la seva comunitat de germanetes de Jesús. D’aquí a poques setmanes s’incorporarà a una altra comunitat, a França.
Continua llegint «Rosaura Rodrigo, el silenci habitat»

Educar en el silenci

(Marta Digón i Hilario Ibáñez) Cada dia es percep la necessitat de silenci. Va caient, de mica en mica, la percepció del silenci com a inacció i pèrdua de temps, i es comença a sentir aquest desig profund d’aturar-se, mirar què passa i què em passa. A vegades passa que l’excés de soroll extern no és altra cosa que l’ocultació de l’eixordador so del silenci, que com un desig neix de la profunditat que som.  Continua llegint «Educar en el silenci»

La tardor ens convida al silenci

(M. Àngels Termes, editorial núm. 4) Certament, després de tot el soroll i l’enrenou de l’estiu, la tardor, amb la natura que de mica en mica es va despullant i amb les nits cada cop més llargues, ens convida al silenci.

Encara que la nostra societat el vulgui bandejar, el silenci, i encara que ja abans del desembre omplirà els nostres carrers de llums per foragitar la foscor i de grans altaveus que no ens el deixaran assaborir, aquestes pàgines volen ser una invitació a retrobar-lo. Continua llegint «La tardor ens convida al silenci»

Maria Guarch: «Evangelitzar és pensar en els altres, no en tu mateix»

Ens trobem amb la Maria davant del casal parroquial de La Sagrera, a Barcelona, sota un sol de justícia i amb la música de fons d’unes cotorres amb ganes de marxa.
La Maria Guarch té 28 anys i és veïna de la Sagrera, un barri de Barcelona amb un ric teixit associatiu, on parròquia i entitats comparteixen uns quants espais en bona convivència. Ha estat monitora de l’esplai durant molts anys. És membre de la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Va estudiar filologia i treballa al Centre de Pastoral Litúrgica com a correctora. Continua llegint «Maria Guarch: «Evangelitzar és pensar en els altres, no en tu mateix»»

Canviar narratives per connectar amb els joves

Fotografía: Pixabay

(Xiskya Valladares, Palma de Mallorca) És molt fàcil. Si et vols entendre amb un xinès, li has de parlar en xinès. Si l’Església vol connectar amb les joves, ha de canviar la seva narrativa. No dic que canviï el missatge, dic que canviï la manera d’explicar-lo. Ja ho fan alguns, però encara no n’hi ha prou.

Escolto moltes homilies i catequesis, de capellans i religiosos, i em fa pena. Molta bona voluntat, però amb un to afectat, ritmes massa lents, subordinades eternes, retòrica antiga, etc. ¿Qui no desconnecta? El pitjor és que sembla que, com més públic tenen, més antiquat han de parlar. Continua llegint «Canviar narratives per connectar amb els joves»