Parròquia: comunitat cristiana viva

José Antonio Goñi ens anima a perdre la por a ser una veritable comunitat cristiana viva.

José Antonio Goñi, Pamplona

Al cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho.

En els inicis, els cristians es reunien a l’entorn del bisbe en una mateixa i única comunitat. Tanmateix, en augmentar el nombre d’integrants s’anaren disgregant grups de fidels, naixent noves comunitats ateses per preveres en nom del bisbe.

¿Quines característiques hauria de tenir un conjunt de fidels per considerar-lo independent, autònom, i constituir-se en parròquia? Sense cap dubte hauria de comptar amb tres dimensions fonamentals: catequesi/evangelització, caritat i litúrgia.

Respecte a aquesta última, en la celebració haurien de florir els diferents carismes, presents en l’Església dels orígens ençà: acòlits, lectors, salmistes, etc. I així ser una comunitat en què cadascú fes tot i només allò que li correspon, quedant desterrats els sacerdots que actua com «home orquestra». Això repercutiria en un culte més ben celebrat, més viu, més atractiu, més evangelitzador.

Els diumenges celebrem l’Eucaristia

Posar això en pràctica significaria que no en tots els llocs on hi hagi cristians s’ha de celebrar l’Eucaristia, sinó que, si no es compleixen els requisits pertinents, s’haurien d’unir a un altre grup de cristians. Recordem com, en les prescripcions per menjar l’anyell pasqual se senyala que «Si una família és massa petita per menjar-se’l, que s’ajunti amb els veïns més pròxims» (Èxode 12,4). Per això, ara en haver deixat de ser autònomes s’haurien d’anar unificant en una única comunitat que complís amb els requisits esmentats.

Posar això en pràctica significaria que els diumenges no hi hagi missa en tots els pobles, en tots els barris, a «la porta de casa» de cadascú. I que, d’altra banda, disminueixi la pluralitat d’horaris de misses en una mateixa parròquia, cosa que desfigura l’autèntic sentit de l’única comunitat reunida.

En definitiva, disminuiria el nombre de parròquies «mediocres», que simplement subsisteixen, per guanyar en parròquies «autèntiques», fruit de la unió de forces disperses.

Cultura de la salut i de vida: pastoral de la salut

Quiteria Guirao, Mataró

El sentit d’una comunitat cristiana és el de glorificar Déu, celebrar Déu en la nostra vida, i estimar els nostres germans i germanes, siguin a prop o lluny nostre.

També sabem que ens estimem perquè ens cuidem mútuament. Perquè som presents en la vida quotidiana de la comunitat per atendre necessitats i celebrar alegries. L’Església també ens ofereix en la malaltia o per edat avançada moments de cura que rebem amb gratuïtat.

Cal tenir en compte que la cura pastoral de les persones malaltes té les seves arrels en Jesús, travessa els segles i és la praxi de l’Església. En aquest sentit l’equip de pastoral de la salut és un do per a tota l’Església. Aquesta és una pastoral humanitària, una pastoral testimonial, gratuïta, caritativa i és una pastoral que reprodueix l’art de relació d’ajuda del mateix Jesús.

Jornada mundial del malalt

L’11 de febrer, coincidint amb la celebració de la Mare de Déu de Lourdes, l’Església universal celebra la Jornada mundial del malalt, instituïda per sant Joan Pau II l’any 1993.

És per això que aquest és un bon dia per intensificar el contacte habitual de la comunitat parroquial amb les persones malaltes i tenir-les com a protagonistes en les celebracions. I que l’equip de litúrgia prepari la celebració de l’Eucaristia i el sagrament de la unció amb els agents de pastoral de la salut, els professionals de la salut i catequistes.

Com deia al principi l’Església ens ofereix moments de cura. I el sagrament de la unció va inequívocament unit a la cura pastoral de les persones malaltes.

Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre.

(Jaume 5,14-15)

La fórmula del sagrament de la unció dels malalts
Que per aquesta santa unció i per la seva gran misericòrdia, el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant;
R. Amén.
Perquè, alliberat dels pecats, et salvi i bondadosament alleugi les teves sofrences.
R. Amén.

Disset parròquies i una sola comunitat

Entrevista a Chistian Burillo, rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà.

Mercè Solé, entrevista; Marta Pons, vídeo.

(Mercè) Arribo a Oceja, a la Cerdanya francesa, un dilluns feiner. El Pirineu ja està enfarinat i els colors de la tardor llueixen en un dia radiant. Em sorprèn trobar una solemne cercavila. Les autoritats engalanades, amb una banda musical desfilen pels carrers: se celebra el 101 aniversari de la fi de la primera Guerra Mundial. Una celebració que, és clar, ens passa desapercebuda a l’altra banda de la frontera.

Mn. Christian Burillo viu a la rectoria d’Oceja, com a rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà. Una comunitat que aplega 17 parròquies, en una zona rural i turística molt vinculada, és clar, a la Cerdanya espanyola per la seva història i també per la seva proximitat física, de manera que a l’hivern és més fàcil per a ell arribar-se a Puigcerdà que no pas a Prada de Conflent.

Mn. Christian, que és fill d’un exiliat espanyol, i que va néixer prop de Perpinyà, parla català, castellà i francès i manté la doble nacionalitat i es troba bé en totes dues cultures. Era un treballador del sector de l’automòbil, quan se li va proposar formar-se com a diaca. «El Senyor em va estirar, diu, i vaig acabar sent prevere».

Continua llegint «Disset parròquies i una sola comunitat»

Parròquia comunitat viva

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 11

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la parròquia, i cercant un títol per posar a la portada ens ha sortit «comunitat viva».

Sí, parròquia comunitat viva, perquè de l’edifici material fet de pedres en volem Església, edifici construït amb les pedres vives que formem la comunitat que celebra i viu la fe. D’aquests dos edificis ens en parlen en Ramón Navarro i l’Anna-Bel Carbonell en els seu articles.

Sí, parròquia comunitat viva, perquè cal que sigui el lloc on es visibilitzi la corresponsabilitat, camp on encara hi ha molt per fer, com insinua la Rosa M. Sànchez; perquè molt sovint encara el capellà és l’home-orquestra –expressió que surt més d’una vegada en aquestes pàgines– que ho fa tot, tant al presbiteri com a la comunitat.

Continua llegint «Parròquia comunitat viva»

Veniu i ho veureu

Les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat.

Ana Berástegui Pedro-Viejo i Jorge Úbeda Gómez

Fe i Llum Fe i llum és un moviment de comunitats cristianes de trobada que posen el seu centre en les persones amb discapacitat intel·lectual, un dels grups de persones més maltractats, exclosos i invisibilitzats al llarg de tota la història, les diverses cultures i, també, les religions.

És difícil d’explicar el que suposa viure en comunitat amb aquestes persones, per això us convidem a conèixer-nos: veniu i ho veureu. Si veniu a veure’ns un dia, veureu que les persones amb discapacitat intel·lectual, com tothom, necessiten estar amb els altres, pertànyer a alguna cosa i ser acollits. Donar a aquestes persones l’oportunitat de relacionar-se i participar, de ser escoltades, compreses i acollides fa emergir les seves capacitats, les seves virtuts i la seva alegria. Així, veureu que som comunitats d’acollida i inclusió. Si seguiu una mica més, veureu que les persones amb discapacitat ens necessiten, però nosaltres també les necessitem.

Ells ens col·loquen, als suposadament normals, davant de la nostra pròpia fragilitat, de la nostra dependència i de la nostra necessitat amb els seus goigs i les seves ombres; i es converteixen en un camí de trobada amb el més profund, nu i bonic de nosaltres mateixos i de la naturalesa humana. No es tractarà ja de superar la discapacitat sinó de compartir-la, d’experimentar-la com alguna cosa que ens uneix i d’acollir-la. Així, veureu que som comunitats de reconeixement i acceptació. Si us poseu a caminar amb nosaltres, veureu que la persona amb discapacitat intel·lectual té la necessitat i la capacitat de desenvolupar una vida espiritual plena, independentment de les seves dificultats.

Participació i accessibilitat

Però per desenvolupar aquesta espiritualitat necessita que la reconeguem com a subjecte d’una relació amb Déu que l’estima, la crida i cerca la seva companyia, i que desenvolupem les oportunitats, els recolzaments i els escenaris en què desplegar aquesta vida espiritual en el si de les seves comunitats i de les seves esglésies. Així, les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat. Si us quedeu amb nosaltres veureu, finalment, el que ja estava des del principi: un descobriment que ens converteix en comunitats profètiques. Veureu que les persones amb discapacitat són fills estimats de Déu, creats a la seva imatge i semblança, que ens condueixen cap a Ell i ens revelen el rostre d’un Déu que, d’una manera misteriosa, també té discapacitat.

www.feyluz.org

Quan el Pare ens convida

Entrevista de M. Àngels Termes per a Galilea.153 núm. 10 “Església (dis) capacitada”
Fotografies: Antoni M.C. Canal

Ens trobem a Mataró, al pis on viu la família Tuneu Recasens: en Miquel i la Immaculada, amb en Marc, el seu fill.

En Marc té ganes d’iniciar la conversa

Marc Tuneu

Em dic Marc Tuneu Recasens, de 43 anys. Tinc un 53% de discapacitat intel·lectual. Sembla ser que per la síndrome d’Usher, igual que la meva mare, però amb manifestacions diferents.
Vaig anar a l’escola i als 10 anys ja anava i tornava sol a peu. També he fet catequesi, fins a la confirmació als 17 anys. Després grups de postconfirmació, Iglesia jove… He jugat a futbol i bàsquet, vaig al gimnàs i des de 1996 participo amb la colla castellera dels Capgrossos.
Treballo al Centre Especial d’Ocupació (CEO) de la Fundació Maresme. He fet de fuster, de jardiner, de pintor, de muntar mobles… Ara treballo de manteniment, dono la volta per tots els centres que té la fundació i arreglo el que calgui: internet, ordinador, passar fils, canonades, rentadores…

Continua llegint «Quan el Pare ens convida»

Mirar enrere i endavant

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 10

És bo mirar enrere per veure com s’ha avançat en la integració de les persones amb discapacitats sensorials o de mobilitat. Avenços mèdics, fisioterapèutics, tecnològics i mecànics, i també l’eliminació de barreres arquitectòniques, han ajudat a aquesta integració. Personatges públics com Stephen Hawking o esportistes coneguts, que després d’accidents invalidants han demostrat que és possible aquesta integració, hi han col·laborat.

Continua llegint «Mirar enrere i endavant»

Acollim perquè som membres

Galilea.153 núm.9 | Article de Josetxo Vera, capellà de Pamplona i periodista

En els darrers anys s’ha desplegat davant de nosaltres un nou món, un món digital. Alguns han cregut que era només per als joves o per a les empreses o per als negocis. No és així. El món digital és un món per a tothom. En ell hi viuen i es relacionen, treballen i s’enamoren, es formen i s’entretenen milers de milions de persones. Tots els dies. Cada dia.

Encara que molts van pensar que es podria deixar passar aquest món digital sense implicar-s’hi per qüestions d’edat, de capacitat o d’insolvència tecnològica, el cert és que cada vegada hi estem més implicats. Incorporem a les nostres vides els mòbils i les xarxes socials i les aplicacions perquè s’han fet necessàries per viure: per aparcar el cotxe, per buscar un taxi, per llogar una habitació o un apartament, per imprimir un calendari, per recordar una cita, per llegir una novel·la, per mantenir les relacions personals, per assabentar-se del que està passant, aquí a prop o molt lluny.

Continua llegint «Acollim perquè som membres»

Acollir

Article de M. Victòria Molints, stj

Una paraula clau que em va canviar la vida fa ja molts anys.
És veritat que la paraula pot tenir diferents significats sinònims des del d’obrir la nostra llar o els nostres braços a algú, fins a acceptar o admetre una idea o un consell de l’altre. Però la paraula se’m va fer més palesa quan vaig conèixer de ben a prop la pobresa i la marginació.

I faig referència, especialment, al primer dels verbs que el papa Francesc fa servir quan parla de l’Església en sortida: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Fòrum Social Mundial de les Migracions que se celebrà a Mèxic, el 5-XI-2018, recordant Evangelii Gaudium 24).

Continua llegint «Acollir»

Crear vincles, acollir-nos mútuament

Galilea.153 núm. 9 | Amb la Teresa Piella, la Maria Arrese i en Cornelio Petras parlem de l’Espai Rosalia Rentu i el seu paper en l’acollida al barri del Raval (Barcelona)

Des de fa set anys, cada nit, faci fred o faci calor, sigui Nadal o la revetlla de Sant Joan, un grup de persones voluntàries es troben al barri del Raval de Barcelona, a l’Espai Rosalia Rendu, fan una petita lectura i reflexió en comú, i surten de dos en dos per trobar-se amb les persones que dormen al carrer.

Aquests encontres, que a poc a poc generen relacions més o menys estables entre les persones, estan desprovistos d’efectes pràctics: no pretenen resoldre la situació de les persones sensesostre ni facilitar-los tot allò que de vegades ens sembla una necessitat peremptòria. Volen, senzillament, crear vincles, uns vincles que després poden facilitar l’accés als recursos que calgui, però que d’entrada són, senzillament, un reconeixement mutu i una aproximació entre persones.

Continua llegint «Crear vincles, acollir-nos mútuament»