¿Quins són els ministeris laicals?

Els ministeris laicals recuperen la seva importància radical a l’Església.

Paula Depalma, doctora en teologia i professora.

La vida cristiana es podria definir com a heterogènia, acolorida i fecunda tant en l’àmbit intra eclesial com en el camp més secular. Més enllà d’aquesta activitat incalculable, el Codi de Dret Canònic (CIC) estableix explícitament alguns drets i obligacions dels laics i especifica diversos ministeris que aquests han de desenvolupar. Amb aquesta determinació canònica, la vida de les comunitats també ha anat gestant diferents serveis que s’estan realitzant actualment.

Continua llegint «¿Quins són els ministeris laicals?»

¿Monitors de televisió a l’església?

Emili Marlés Romeu, mossèn de la parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès.

La parròquia de Sant Pere d’Octavià de Sant Cugat del Vallès (més coneguda com el Monestir) és una joia de la transició del romànic al gòtic català. Té una nau central molt àmplia i diàfana, però la visibilitat de les naus laterals és molt dolenta: en molt pocs punts pots veure alguna part del presbiteri.

La gran afluència de feligresos a les misses (és una parròquia amb 72.000 habitants) fa que molts d’ells només la puguin escoltar. Mn. Blai Blanquer va idear la instal·lació de 5 pantalles de 55 polzades que s’integren molt bé amb les columnes i que permeten que aquests feligresos puguin seguir, molt millor, les celebracions.

Continua llegint «¿Monitors de televisió a l’església?»

Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església

«Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona».

Entrevista de Carme Munté Margalef i fotografies d’Antoni M. C. Canal.

Les dones van ocupant llocs de responsabilitat i de presa de decisions en l’Església, com la Màrion Roca Sagués, que fa més de tres anys va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de Secretària General i Cancellera de l’arquebisbat de Barcelona. Una feina de despatx i de portes endins, que esdevé caixa de ressonància del batec de la vida diocesana, amb vocació de sortida, com indica el mateix Pla Pastoral Diocesà «Sortim!». Una feina tan sensible com desconeguda, consistent a donar fe i gestionar tots els documents, tràmits i actes de la Cúria. També a tenir cura que tot es custodiï pertinentment a l’arxiu de la Secretaria General.

Continua llegint «Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església»

Fem Església

Ser Església comporta fer Església ara, i no és un joc de paraules.

Quiteria Guirao, editorial de Galilea.153 núm. 19

Cadascú de nosaltres, que som Església, trobem la manera i el temps per contribuir a fer Església. El que ens anima a fer-ho és sentir que tots i totes som ben acollits davant la nostra disponibilitat a fer Església. Aquesta és la clau de la sinodalitat per «arribar a una Església viva on tots els seus membres, cadascú d’acord amb la seva pròpia vocació, participem en comunió de fe en la missió evangelitzadora de l’església sota la guia de l’Esperit Sant». Paraules de Jorge Bergoglio a Bogotà el 1992.

Continua llegint «Fem Església»

José Antonio Goñi: Amb gestos, amb símbols

El llenguatge verbal no inclou tota la nostra expressivitat i contínuament estem plens de gestos i de símbols, que en aquests moments de pandèmia trobem a faltar.

Mercè Solé entrevista a José Antonio Goñi.

Dies de pandèmia i confinaments en què ens veiem obligats a renunciar al contacte físic i en què la presència i la comunicació s’expressen com poden: en la distància virtual o en la proximitat sense rostre, millor dit, rere una màscara amb la qual ens costa reconèixer-nos. Un bon moment, sens dubte, per reflexionar sobre un aspecte que solem donar per fet: el llenguatge gestual i el simbòlic. Per fer-ho ens posem en contacte amb José Antonio Goñi, rector de San Saturnino, a Pamplona, i professor de litúrgia del Pontifici Institut de Sant Anselm, a Roma, i membre, fins a fa molt poc, del consell de redacció de Galilea.153.

Continua llegint «José Antonio Goñi: Amb gestos, amb símbols»

«Deixeu que els nens s’acostin a mi»

Antoni Vadell Ferrer, bisbe auxiliar de Barcelona

Sempre m’ha semblat impressionant aquesta escena en què Jesús diu als deixebles que deixin als nens acostar-se a Ell (Marc 10,13-16). És ben sabut que en temps de Jesús els nens no comptaven per a ningú. En canvi, l’evangeli ens descobreix un Jesús que desitja estar amb els nens i dedicar-los temps: «I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans» (Marc 10,16).

I si això resulta sorprenent, encara ho és més el fet que Jesús els posi com exemple, i ens digui: «Us ho asseguro: qui no acull el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas» (Marc 10,15).

Continua llegint ««Deixeu que els nens s’acostin a mi»»

La família, Església domèstica

Anna-Bel Carbonell i Rios, educadora i mare de família

La nostra vida s’ha capgirat per sobre del que desitjàvem. I això s’ha fet ben palès durant les diferents confinaments que aquesta pandèmia global ens ha anat imposant.

Dins l’espai familiar hem hagut d’acompanyar, escoltar, estimar, animar i també contenir mals humors, tristeses, dols i angoixes. Alhora que continuàvem creixent en la fe, acompanyant-la i deixant-la fluir.

Continua llegint «La família, Església domèstica»

LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»

Quan preparàvem aquest número i donàvem voltes a quines persones seria interessant entrevistar, vam decidir que el millor seria adreçar-nos a un nen. Perquè encara que no tingués gaire formulades o reflexionades les coses, sí que podria ser una alenada d’aire fresc, potser políticament incorrecte a estones, com la vida. Per això hem anat a trobar-nos amb en Lluc, que té onze anys i és un nen d’una família creient, que va a una escola laica, que ha estat batejat, ha fet la primera comunió i s’està preparant per a la confirmació… Que participa de l’esplai de la parròquia… i que ha vist com enguany tot això es veia molt condicionat per la Covid.

En trobem al local del Casal parroquial del barri de La Sagrera (Barcelona), perquè és un lloc ampli i ventilat, més adequat que no pas el seu domicili. Però tot plegat té un aspecte desangelat, perquè, és clar, aquelles parets que normalment bullen d’activitat infantil i juvenil, ara estan abocades al buit.

Una família creient

Lluc, fes-nos cinc cèntims de qui ets

Em dic Lluc. Visc amb la meva àvia, amb el meu pare, amb la meva mare i amb el meu germà petit. La meva família tots son creients. La meva mare és joiera, fa joies, i el meu pare treballa a una associació que ajuda les associacions. Vaig a una escola del barri, que té un projecte diferent al de les altres escoles.

Continua llegint «LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»»

L’alegria dels infants

M. Àngels Termes, editorial del núm. 17 de Galilea.153 «Nenes i nens»

En aquesta revista ens hem centrat més en els infants com a subjectes de la transmissió de la fe i de la participació en la litúrgia.

Sí, l’alegria que ells viuen i la que comuniquen als altres. Ho dic per experiència. Els nets van alegrar en gran manera els anys de malaltia de la meva mare, i força temps després van ser els besnets els que ho van fer amb els de vellesa del meu pare. I a mi, ara, els nets de les meves germanes i amigues, els bessons que viuen al replà de casa i els menuts que venen a la parròquia –encara que siguin pocs– m’aporten pinzellades de brotxa grossa d’alegria.

Per això dolen molt més les situacions de violència, de guerra, de migració, d’abusos sexuals, d’ambient familiar desestructurat… que roben l’alegria als infants i els aboquen a la por, la tristor, la desesperació, la vulnerabilitat, la ràbia, la violència.

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la infància vulnerable amb l’article de Raquel Ríos des de Càritas de Mallorca. És un tema que requeriria molt més espai i molta més atenció.

Continua llegint «L’alegria dels infants»

Dol migratori

Silvia Magaña

Segons el diccionari, el dol es defineix com a dolor, aflicció, expressió dels sentiments que la mort provoca. ¿Què té a veure, doncs, amb la migració?
El fet d’emigrar provoca moltes pèrdues que van més enllà d’una resposta neurofisiològica a uns canvis intuïts com a amenaces. El Dr. Joseba Achotegui defineix molt bé aquest dol migratori que ell anomena «síndrome d’Ulisses». I la meva aportació, des de l’experiència personal, va en aquesta mateixa línia.

Tota migració comporta una pérdua

El patiment de l’immigrant abans, durant i després del seu camí, evidencia que la migració amara la totalitat de la seva vida: la seva consciència, les seves emocions, i també els pensaments i la seva posició davant de la realitat que viu.

Els processos de mobilitat humana són sempre una pèrdua o la mort d’alguna cosa, però la migració és un factor de risc quan l’immigrant és vulnerable, tant en el seu lloc de procedència com en la societat d’acollida. Aquesta vulnerabilitat es manifesta en cada trajectòria, en cada persona, en la forma com es percep la pròpia vida, la identitat i en com s’interactua en cada context.

El dol migratori no significa que haurà d’acceptar la mort en algun moment. Es tracta d’un dol parcial, d’un combat entre dues realitats. El seu país i tot allò que el representa no desapareix. Es produeix un anar i venir, una separació que mai no s’acaba. És un dol vinculat a memòries i records d’etapes sensibles que continuen presents, encara que s’hagin produït trencaments i distàncies.

El dol migratori

El pelegrí obligat es troba amb massa canvis per als quals ningú no està preparat: la família, la xarxa social, la llengua, la forma de comunicar-se, els valors, els costums, la religió, l’estatus social… La nova realitat s’afronta sense contacte amb el grup de pertinença i sovint en una cultura hostil. ¿Amb qui t’acabes identificant?

El dol migratori té una dimensió col·lectiva, esdevé una experiència grupal dins d’un entramat social de mancances.

Recuperar la veu del pelegrí i el seu dol, el seu univers de sentits, valors i representacions pot disminuir el patiment, el conflicte, el dolor. Recuperar la veu del seu dol marca la diferència entre una adaptació conflictiva i una adaptació tranquil·la en el context d’acollida.