Destacat

El Centre de Pastoral Litúrgica posa en obert les seves revistes en línia

Revistes en obert, amb motiu de la situació excepcional que estem vivint, per mantenir el servei que moltes comunitats i parròquies utilitzen.

A partir d’avui, 16 de març, i fins que aquesta situació excepcional se superi, el Centre de Pastoral Litúrgica posem en obert les nostres publicacions periòdiques, que són les revistes: Missa Dominical, Liturgia y Espiritualidad, Galilea.153 i Phase.

Aquestes publicacions arriben als seus usuaris per servei de missatgeria. A causa del fet que no podem garantir la distribució en la data estipulada, establim poder-les utilitzar directament en línia de forma gratuïta.

Per fer-ho cal entrar a https://www.cpl.es/cliente/identificarse?lang=cat i posar en l’apartat de “client habitual” el correu electrònic: cpl@cpl.es; i la contrasenya: 12345

Celebrar i viure la Litúrgia és un art

Fotografia: Sant Pau del Camp de Barcelona, Maria Guarch

Natàlia Aldana, Monestir de Sant Benet de Montserrat

Sovint relacionem la litúrgia amb un conjunt de coses que cal fer, o unes rúbriques per acomplir, o amb participar d’una forma concreta en una celebració, assentint a tot allò que el prevere va recitant… Però la litúrgia va molt més enllà.

De la mateixa manera que quan contemplem un quadre o escoltem una peça de música, si les observem amb atenció, descobrim tot un món de formes i harmonies que les fan atraients i fins i tot arriben a tocar el nostre cor, el mateix passa amb la litúrgia.

Continua llegint «Celebrar i viure la Litúrgia és un art»

Expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova

Mercè Solé, Viladecans
Vídeo: Marta Pons, Terrassa

Una tarda assolellada d’hivern, al terrat de la rectoria de la parròquia de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú. Al darrere, com si fos un decorat, el campanar, exempt, de la parròquia i la façana principal d’una església del segle XVIII que, curiosament, està girada d’esquena a la Rambla Principal de la ciutat. Aquest és l’espai que hem triat per mantenir una conversa amb Elisenda Almirall, una jove de 31 anys que treballa amb el patrimoni cultural del Bisbat de Sant Feliu.

Continua llegint «Expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova»

Expressar l’inexpressable

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 12

El dibuix, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la literatura en general i la poesia en particular… són múltiples manifestacions de l’art.

L’art és la capacitat d’expressar l’inexpressable, des de qualsevol emoció humana fi ns a la fe, i d’establir una comunicació i comunió profunda entre l’autor i el receptor de l’obra d’art.

I aquesta comunió no només ens permet la comunicació de tu a tu, sinó que és vehicle de comunicació amb els nostres avantpassats i amb cultures que són lluny de nosaltres.

Continua llegint «Expressar l’inexpressable»

Parròquia: comunitat cristiana viva

José Antonio Goñi ens anima a perdre la por a ser una veritable comunitat cristiana viva.

José Antonio Goñi, Pamplona

Al cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho.

Continua llegint «Parròquia: comunitat cristiana viva»

Cultura de la salut i de vida: pastoral de la salut

Quiteria Guirao, Mataró

El sentit d’una comunitat cristiana és el de glorificar Déu, celebrar Déu en la nostra vida, i estimar els nostres germans i germanes, siguin a prop o lluny nostre.

També sabem que ens estimem perquè ens cuidem mútuament. Perquè som presents en la vida quotidiana de la comunitat per atendre necessitats i celebrar alegries. L’Església també ens ofereix en la malaltia o per edat avançada moments de cura que rebem amb gratuïtat.

Cal tenir en compte que la cura pastoral de les persones malaltes té les seves arrels en Jesús, travessa els segles i és la praxi de l’Església. En aquest sentit l’equip de pastoral de la salut és un do per a tota l’Església. Aquesta és una pastoral humanitària, una pastoral testimonial, gratuïta, caritativa i és una pastoral que reprodueix l’art de relació d’ajuda del mateix Jesús.

Jornada mundial del malalt

L’11 de febrer, coincidint amb la celebració de la Mare de Déu de Lourdes, l’Església universal celebra la Jornada mundial del malalt, instituïda per sant Joan Pau II l’any 1993.

És per això que aquest és un bon dia per intensificar el contacte habitual de la comunitat parroquial amb les persones malaltes i tenir-les com a protagonistes en les celebracions. I que l’equip de litúrgia prepari la celebració de l’Eucaristia i el sagrament de la unció amb els agents de pastoral de la salut, els professionals de la salut i catequistes.

Com deia al principi l’Església ens ofereix moments de cura. I el sagrament de la unció va inequívocament unit a la cura pastoral de les persones malaltes.

Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre.

(Jaume 5,14-15)

La fórmula del sagrament de la unció dels malalts
Que per aquesta santa unció i per la seva gran misericòrdia, el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant;
R. Amén.
Perquè, alliberat dels pecats, et salvi i bondadosament alleugi les teves sofrences.
R. Amén.

Disset parròquies i una sola comunitat

Entrevista a Chistian Burillo, rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà.

Mercè Solé, entrevista; Marta Pons, vídeo.

(Mercè) Arribo a Oceja, a la Cerdanya francesa, un dilluns feiner. El Pirineu ja està enfarinat i els colors de la tardor llueixen en un dia radiant. Em sorprèn trobar una solemne cercavila. Les autoritats engalanades, amb una banda musical desfilen pels carrers: se celebra el 101 aniversari de la fi de la primera Guerra Mundial. Una celebració que, és clar, ens passa desapercebuda a l’altra banda de la frontera.

Mn. Christian Burillo viu a la rectoria d’Oceja, com a rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà. Una comunitat que aplega 17 parròquies, en una zona rural i turística molt vinculada, és clar, a la Cerdanya espanyola per la seva història i també per la seva proximitat física, de manera que a l’hivern és més fàcil per a ell arribar-se a Puigcerdà que no pas a Prada de Conflent.

Mn. Christian, que és fill d’un exiliat espanyol, i que va néixer prop de Perpinyà, parla català, castellà i francès i manté la doble nacionalitat i es troba bé en totes dues cultures. Era un treballador del sector de l’automòbil, quan se li va proposar formar-se com a diaca. «El Senyor em va estirar, diu, i vaig acabar sent prevere».

Continua llegint «Disset parròquies i una sola comunitat»

Parròquia comunitat viva

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 11

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la parròquia, i cercant un títol per posar a la portada ens ha sortit «comunitat viva».

Sí, parròquia comunitat viva, perquè de l’edifici material fet de pedres en volem Església, edifici construït amb les pedres vives que formem la comunitat que celebra i viu la fe. D’aquests dos edificis ens en parlen en Ramón Navarro i l’Anna-Bel Carbonell en els seu articles.

Sí, parròquia comunitat viva, perquè cal que sigui el lloc on es visibilitzi la corresponsabilitat, camp on encara hi ha molt per fer, com insinua la Rosa M. Sànchez; perquè molt sovint encara el capellà és l’home-orquestra –expressió que surt més d’una vegada en aquestes pàgines– que ho fa tot, tant al presbiteri com a la comunitat.

Continua llegint «Parròquia comunitat viva»

Veniu i ho veureu

Les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat.

Ana Berástegui Pedro-Viejo i Jorge Úbeda Gómez

Fe i Llum Fe i llum és un moviment de comunitats cristianes de trobada que posen el seu centre en les persones amb discapacitat intel·lectual, un dels grups de persones més maltractats, exclosos i invisibilitzats al llarg de tota la història, les diverses cultures i, també, les religions.

És difícil d’explicar el que suposa viure en comunitat amb aquestes persones, per això us convidem a conèixer-nos: veniu i ho veureu. Si veniu a veure’ns un dia, veureu que les persones amb discapacitat intel·lectual, com tothom, necessiten estar amb els altres, pertànyer a alguna cosa i ser acollits. Donar a aquestes persones l’oportunitat de relacionar-se i participar, de ser escoltades, compreses i acollides fa emergir les seves capacitats, les seves virtuts i la seva alegria. Així, veureu que som comunitats d’acollida i inclusió. Si seguiu una mica més, veureu que les persones amb discapacitat ens necessiten, però nosaltres també les necessitem.

Ells ens col·loquen, als suposadament normals, davant de la nostra pròpia fragilitat, de la nostra dependència i de la nostra necessitat amb els seus goigs i les seves ombres; i es converteixen en un camí de trobada amb el més profund, nu i bonic de nosaltres mateixos i de la naturalesa humana. No es tractarà ja de superar la discapacitat sinó de compartir-la, d’experimentar-la com alguna cosa que ens uneix i d’acollir-la. Així, veureu que som comunitats de reconeixement i acceptació. Si us poseu a caminar amb nosaltres, veureu que la persona amb discapacitat intel·lectual té la necessitat i la capacitat de desenvolupar una vida espiritual plena, independentment de les seves dificultats.

Participació i accessibilitat

Però per desenvolupar aquesta espiritualitat necessita que la reconeguem com a subjecte d’una relació amb Déu que l’estima, la crida i cerca la seva companyia, i que desenvolupem les oportunitats, els recolzaments i els escenaris en què desplegar aquesta vida espiritual en el si de les seves comunitats i de les seves esglésies. Així, les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat. Si us quedeu amb nosaltres veureu, finalment, el que ja estava des del principi: un descobriment que ens converteix en comunitats profètiques. Veureu que les persones amb discapacitat són fills estimats de Déu, creats a la seva imatge i semblança, que ens condueixen cap a Ell i ens revelen el rostre d’un Déu que, d’una manera misteriosa, també té discapacitat.

www.feyluz.org

Quan el Pare ens convida

Entrevista de M. Àngels Termes per a Galilea.153 núm. 10 “Església (dis) capacitada”
Fotografies: Antoni M.C. Canal

Ens trobem a Mataró, al pis on viu la família Tuneu Recasens: en Miquel i la Immaculada, amb en Marc, el seu fill.

En Marc té ganes d’iniciar la conversa

Marc Tuneu

Em dic Marc Tuneu Recasens, de 43 anys. Tinc un 53% de discapacitat intel·lectual. Sembla ser que per la síndrome d’Usher, igual que la meva mare, però amb manifestacions diferents.
Vaig anar a l’escola i als 10 anys ja anava i tornava sol a peu. També he fet catequesi, fins a la confirmació als 17 anys. Després grups de postconfirmació, Iglesia jove… He jugat a futbol i bàsquet, vaig al gimnàs i des de 1996 participo amb la colla castellera dels Capgrossos.
Treballo al Centre Especial d’Ocupació (CEO) de la Fundació Maresme. He fet de fuster, de jardiner, de pintor, de muntar mobles… Ara treballo de manteniment, dono la volta per tots els centres que té la fundació i arreglo el que calgui: internet, ordinador, passar fils, canonades, rentadores…

Continua llegint «Quan el Pare ens convida»