Rosaura Rodrigo, el silenci habitat

(Entrevista: Mercè Solé, Vídeo: Marta Pons) El mil·lenari monestir de Sant Ponç, a Corbera de Llobregat acull la nostra trobada amb Rosaura Rodrigo, tot just arribada de Touggourt, al desert d’Algèria, on vivia amb la seva comunitat de germanetes de Jesús. D’aquí a poques setmanes s’incorporarà a una altra comunitat, a França.

Vaig néixer en aquest poble petit de Corbera, prop de Barcelona. I vaig viure una experiència bona de jove, una trobada amb Jesús, l’Evangeli, la fraternitat, que em va portar a comprometre’m amb aquesta congregació. Vaig haver de marxar d’aquí, anar-me’n de Catalunya cap a Andalusia, després al País Basc. Però vaig trobar un lloc preciós per viure el que jo volia. Qui va fundar la nostra congregació va ser la germaneta Magdeleine, que va voler viure la trobada amb els pobres des de l’espiritualitat que Carles de Foucauld proposava. Nosaltres fem feines molt senzilles i vivim en els barris on viu la gent que es troba més al marge de l’Església i de la societat. Per això vaig treballar molts anys en una empresa de neteges, al barri de La Palmilla, a Màlaga.

Però les arrels del desert són molt presents en la fraternitat de les Germanetes de Jesús, ¿oi?
La comunitat de Touggourt va ser la primera. Allà Magdeleine de Jesús va construir els fonaments de la fraternitat amb els seus amics musulmans. Estem molt marcades per la cultura àrab del desert, del silenci. Es tractava senzillament de viure amb els nòmades, compartint el seu estil de vida. Al cap d’uns anys es va veure que tota aquesta espiritualitat es podia viure a tot arreu, sempre a base de fer-te propera, per fer un anunci no explícit per la paraula, sinó per la vida, com feia el germà Carles. Però totes retornem a aquest món d’on vam sortir, el món de l’islam.

Darrerament es parla molt de silenci entre nosaltres. ¿És una qüestió inherent a les persones? ¿És una moda?
Ja de petita veníem aquí, a Sant Ponç, a jugar. Aquest monestir per mi tenia molt de valor perquè hi sento la pregària, el cant dels monjos que fa deu segles cantaven i vivien aquí. Les pedres de llocs com aquest estan impregnades de la vida i la pregària d’aquests homes que es van consagrar a la recerca de Déu. A Sant Ponç les pedres canten. Hi he après a escoltar el silenci, a no tenir por d’estar sola, de passejar per aquests llocs. He vingut molt aquí per plorar, per llegir, per estudiar, per passejar. He viscut molts moments de solitud, de solitud habitada, perquè mai no estàs sola si escoltes el teu silenci interior.
Jo penso que tota persona està també constituïda i fonamentada en el silenci. I per això el necessitem per viure. I potser l’hem de recuperar, però el portem des que naixem. Jo no veig que sigui una moda, potser estem posant nom al que ens està passant: que vivim en aquest soroll eixordador que no ens deixa existir i que no ens deixa ser persones. Molts dels problemes que tenim avui és perquè no hem retrobat aquest profund silenci que ens habita i que ens possibilita.
El silenci exterior és un mitjà. Però el que ens possibilita la vida és el nostre silenci interior, al qual, segons el que creus, segons on tu has crescut, pots posar nom. Jo diria que és una melodia, una música, la llum. Per a mi aquest silenci és aquest Déu transcendent que dona sentit a la meva vida. Ja m’està bé. Aquí ens hi retrobem tots.

Vosaltres viviu el silenci enmig del tràfec de la vida…
Normalment, les condicions en què es viu en el monestir, el que es deia tradicionalment la vida contemplativa, no són les condicions normals d’un laic, d’una família, d’un jove. Ser contemplatiu enmig del món és l’essencial de tota vida cristiana.
La vida contemplativa és mirar la vida d’una certa manera, i només es pot fer si estàs ben ancorada en tu mateixa. En el cor del silenci, et vius d’una altra manera i això es pot fer des del soroll, des de la vida atrafegada. Aquesta és la intuïció. El desert, el recolliment, el silenci, els espais, els necessitem per poder fortificar, fer sòlida aquesta presència del silenci en tu, que et permet viure d’una altra manera i passejar per la vida, no córrer. Gaudir, escoltar, mirar, enmig de la feina, en la vida quotidiana.

¿La gent que us envolta pot captar això?
El que la gent percep quan està amb nosaltres, o a la feina, és la pau. ¿Per què hi ha pau a casa? Perquè en aquest soroll que ens pot atordir, tu pots viure crispada o nerviosa, o tu pots viure amb una certa serenor. Harmònicament amb tu mateixa. Això permet una comunicació. El món necessita això. Cal perdre el temps, un temps que té un valor per la trobada, no pas per l’eficiència del fer. Això és el que la gent percep.
El punt de trobada amb els meus germans és compartir la vida. El silenci et fa estar d’una determinada manera, sense pressa, sent-hi present. Jo trobo Déu en aquesta presència en l’altre. Això em potencia i em dona vida. Amb els nostres germans musulmans el que ens fa la comunió és aquesta amistat que tu vius en el dia a dia, que és purament gratuïta. No és pas per convertir-nos l’un a l’altre. Ens trobem des del que som, més que des del silenci. I som el silenci que ens habita, habitat per Déu tant ell com jo. Déu és el que parla, el que em mou, el que em dona sentit. Crec que aquest esperit també està en l’altre, i això va molt més enllà de la religió. Hi ha comunió amb un respecte profund en el que cadascú creu. Quan hi ha una trobada d’amistat, si camines i amb el temps, acaba en l’estimació. ¿I què es Déu si no l’amor? Ens estimem i es el que compta.

¿Tal com estan les coses, no teniu por?
Molts dels meus veïns em preguntaven per què havia tornat. A mi em sembla que en aquest moment necessitem dir que tu i jo podem estar junts, podem prendre un te, ens podem mirar als ulls i no tenir por. I això cal que ho diguem. Visc en una població on només érem cinc cristians. I no tenim por, ens hi sentim bé i ens respecten i ens estimen. I això cal dir que és possible. I que sempre ens han acollit i sempre ens han fet costat. Només per això ja val la pena.

¿I la litúrgia, quin paper hi juga?
És un camí de trobada que fem des de la vida, des del més quotidià i banal. Ens fa créixer, ens transforma, ens fa canviar. Fer-ho en una comunitat petita permet reconèixer-hi millor el misteri i la comunió profunda. En una assembla en què la gent no es coneix costa més. Jo celebro en comunió, des del que sóc i el que visc, portant-hi la meva vida. Estaria bé que ens ho poguéssim dir abans de començar la celebració: ¿Tu d’on vens, què ens portes, què et preocupa? Si les nostres celebracions poguessin ser això, la celebració de la vida dels que som a l’assemblea canviarien.
Diu la seqüència de Pentecosta que l’hoste interior és l’Esperit, que ens habita. He anat molt a la presó, perquè molts dels meus veïns han viscut moments difícils. Quan tens davant una persona que saps que ha comès un delicte greu, algú va dir-me que només podràs mirar-lo als ulls i estimar-lo si arribes a escoltar el parenostre que l’Esperit prega en ell. Aquest exercici de voler escoltar aquest parenostre que l’Esperit recita en el cor de tota persona humana per desastre que sigui, és la mateixa recerca d’escoltar el silenci i escoltar-te tu mateixa sense por. Tinc grans amics que han comès coses terribles. La reacció natural seria allunyar-me del que han viscut, i jo hi visc en profunda comunió i estimació perquè he pogut retrobar el que fa el cor de la persona. Tota la vida cristiana és aquesta; trobar en l’altre aquest Jesús que s’identifica amb qualsevol, sigui qui sigui, hagi fet el que hagi fet, cregui el que cregui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *