L’aprenentatge del silenci

(Dolores Aleixandre) L’itinerari vital d’Elies apareix marcat per dues muntanyes: el Carmel i l’Horeb (Sinaí). En la muntanya del Carmel, Elies es relaciona amb el Déu del triomf i del poder que sembla emmotllar-se als seus desigs i el porta a desafiar els sacerdots dels déus pagans, a acabar amb ells i a resultar triomfant en el conflicte (1 Reis 18).

Amb tot, després ha de fugir i s’endinsa en el desert on viurà una experiència amb tant de defalliment i desesperança que arriba a desitjar la mort. El desert va ser per a Elies lloc de desesperació, de feblesa i de conversió i aquest contacte amb els seus límits li restitueix la seva veritable identitat i li dona l’oportunitat de conèixer un Déu que es comunica amb ell d’una altra manera.

A la muntanya de l’Horeb esperava Elies un Déu molt diferent del que havia cregut conèixer, un Déu desconcertant, el rostre del qual era el d’un desconegut: «Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau» (1 Reis 19,12).

A Elies li faltava aprendre que no sempre havia de servir Déu amb l’acció i la paraula sinó que, a vegades, l’únic que podia fer era romandre quiet i callat, consentint que la veu del seu Déu arribés fins a ell embolcallada en el ventijol suau, en el silenci.

Segurament ell hagués desitjat, com Pere en el Tabor, restar allà, però de nou va rebre de Déu el mandat de la missió profètica i poc després el trobem una altra vegada enfrontant-se amb el rei per defensar els drets de Nabot, assassinat pel rei per arrabassar-li la propietat d’una vinya (1 Reis 21).

Com a Elies, ens agradaria que Déu respongués immediatament als nostres desitjos i posés el seu poder al nostre abast. Però en la trajectòria de la nostra fe anem aprenent que Ell està sempre més enllà de les imatges que ens en fem. Per això necessitem créixer en atenció i capacitat de sorpresa per reconèixer-lo i escoltar-lo també en el ventijol suau, en el silenci.

Cristianas siglo XXI http://bit.ly/2zDh9HB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *