L’Eucaristia, misteri de comunió

(Joan-Enric Vives, arquebisbe-bisbe d’Urgell) Moltes vegades quan començo la celebració eucarística en una parròquia de la meva diòcesi, i especialment en les petites parròquies del Pirineu, sempre els ofereixo un breu pensament perquè s’adonin que aquella celebració que cada diumenge alimenta i celebra la nostra fe, que podria semblar que som pocs i que estem isolats, de fet ens uneix amb tota la nostra diòcesi, i ens uneix a l’Església universal, la de la terra i la del cel, per fer realitat la nostra comunió de fills amb Déu, i entre nosaltres.

És un misteri de presències i de comunió ben bonic, si aconseguim viure’l, ajudats de la imaginació activa que es fa pregària, com ensenya el bisbe i teòleg Teodor de Mopsuèstia (350-428) que «ens hem de representar interiorment, amb la imaginació, que som al cel». En aquest mateix moment, en aquest diumenge –els dic–, tots els cristians del món ens estem reunint per celebrar amb joia el diumenge, el dia de la Resurrecció. Sigui en una gran catedral d’Europa, o en una residència d’ancians d’Amèrica, sigui en una pobra església rural a l’Àfrica, sigui en un centre penitenciari d’Austràlia o en un modest local de l’Àsia… som l’Església santa, que lloa el seu Senyor perquè ha ressuscitat i li envia l’Esperit Sant.
L’Eucaristia dominical és el do més gran que ens ha fet el Senyor. Un pot regalar coses, o part del seu temps o de la seva vida… però no hi ha un amor més gran que el que dona tot el que un és i té i pot. I això va fer el Senyor a l’últim sopar; se’ns donà com aliment de vida eterna. Pel sagrament del seu Cos i de la seva Sang ens fa u amb Ell, com un Cos que està unit al seu Cap que el vivifica i santifica.
Estem cridats a viure i a ajudar a viure aquesta comunió misteriosa amb tota l’Església diocesana, les parròquies i tot el Poble de Déu. Tots units per un mateix altar i escoltant la mateixa Paraula de Déu, units per un mateix successor dels apòstols, el bisbe, amb el seu presbiteri. Sentim ben endins que l’Església universal és amb nosaltres i nosaltres amb ella, presidits pel servei del Papa, successor de Pere, garant de la unitat. Amb tots els germans del món, amb les seves oracions i sacrificis, serveis i dificultats. I obrim la comunió a l’Església celestial, perquè tots els sants i santes de Déu, amb Maria, la Mare del Senyor al davant, ens acullen i venen a lloar el Pare, per Crist, en l’Esperit Sant. Tota la santa Església s’aplega en la nostra humil celebració que esdevé «el cel a la terra», comunió amb la litúrgia celestial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *