Metamorfosi

LI-TÚR-GI-A

Foto: Cathopic

(Dolores Aleixandre) Fins i tot la paraula comença a ser incomprensible per a molta gent i no diguem els objectes que hi estan tradicionalment associats. Ho demostra aquesta història recent en un convent de la qual dono testimoni de la seva veracitat: a la germana sagristana, ja anciana, ha començat a ajudar-la una noia jove que treballa a la casa. Com era d’esperar, no té cap idea dels objectes i vestits litúrgics, es fa un embolic amb els noms que li dona la monja i no sap què li està demanant que porti, prepari, posi o desi. Sort que és molt espavilada i ha buscat una solució: fa una foto amb el mòbil a cada objecte o vestimenta de la sagristia i escriu, al costat del nom «oficial», la seva pròpia descripció per entendre’s. Per exemple: alba: bata; roquet: camisa amb puntes; casulla: abric; cíngol: cordó; estola: corbata; purificador: drapet allargat; calze: copa; patena: plat; corporal: tovalles petites quadrades… Animada per la seva inspiració, afegeixo jo uns altres possibles: pàl·lia: quadrat de tela rígida emmidonada per tapar la copa i que no hi caiguin mosques; credença: tauleta; píxide: capseta rodona; encenser: braseret amb cadenes per tirar fum; salpasser (recipient): galleda petita amb nansa; hisop: vareta amb bola i forats.
Li queda molt per aprendre a aquesta noia, i això que ha tingut la sort que estiguin en desús (i molt que els pesa a alguns…) la dalmàtica, la capa pluvial, l’amit, el maniple, el conopeu i l’humeral… a més d’altres vestidures i mussetes amb les seves diferents botonadures, ribets, tons i textures.
Però no són aquests els problemes més importants que té la litúrgia i per arreglar-los (a banda de Galilea.153…) ens pot venir bé recordar les paraules de Cristina Kaufmann, la carmelita descalça suïssa que va viure fins a la seva mort en el Carmel de Mataró. Li va preguntar Mercedes Milà, en una entrevista que va deixar paralitzat a mig país davant el televisor (van haver de repetir el programa la setmana següent…): «¿I no s’avorreixen vostès allà resant, sempre les mateixes i entre les mateixes parets, un dia rere l’altre?». I ella va contestar: «Però, ¿com ens hem d’avorrir? Cada dia la Paraula que escoltem és diferent i cada temps litúrgic també; cada germana va vivint un procés personal que la va transformant en una persona diferent i cada estació de l’any fa que l’hort no sigui sempre el mateix…».
Apassionant la missió d’aquesta revista: entossudir-se en aquesta metamorfosi, treballar perquè la litúrgia sigui un instrument del Ressuscitat en la seva tasca de fer que tot sigui nou (Apocalipsi 21,5).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *