Jep Alcalde: «La litúrgia em fa viure el Misteri»

La platja del Varador, davant de les cases del Callao, a Mataró, ens acull un dia assolellat i ventós. En Jep ens hi acompanya, damunt del seu scooter, que li permet desplaçar-se a bon ritme. Gravem l’entrevista en vídeo i ell mateix es presenta:

Servidor em dic Josep M., però tothom em coneix per Jep. Tinc 53 anys fets. Soc nascut a Olot, però fa molts anys que visc a Mataró. Estic feliçment casat amb la Montserrat i som pares de dos fills, l’Oriol i en Pol. He treballat d’advocat gairebé durant 30 anys i des de finals del 2016 tinc declarada la incapacitat permanent absoluta per causa de l’esclerosi múltiple. A l’abril farà 12 anys que la tinc diagnosticada, tot i que el primer brot em va sorgir als 17 o 19 anys.

I ho diu tot seguit i a la seva habitual gran velocitat, encara que ve ben preparat: «des que l’esclerosi múltiple va fer les seves passes tranquil·les i amables, ja no em puc refiar de la memòria. Per no quedar-me penjat enmig d’una conversa, m’he anotat un parell de coses».

Tu sempre has fet una vida molt activa, a banda de la teva feina com a advocat…
He estat –soc– escolta i vaig fent voluntariat. Que no pugui treballar no vol dir que hagi perdut les ganes de fer coses, tot i que la malaltia em fa dur una vida en cert sentit monòtona. Cada dia em llevo a la mateixa hora i em dedico fonamentalment a fer dues coses: estimar la Montserrat, la meva dona (ben fàcil!), i cuidar-me: faig piscina cada dia, vaig a l’hospital, segueixo una dieta antiinflamatòria. Faig una vida molt raonable, molt tranquil·la. Intento no estressar-me ni estressar ningú.

I doncs, ¿el teu voluntariat?
Vaig a la Universitat Albertiana de Barcelona. És una entitat de pensament humanístic que em permet organitzar activitats i gaudir-ne amb els meus companys. També estic a Cristianisme segle XXI. A banda d’això estudio teologia, com a oient, amb els salesians. Hi vaig, escolto, disfruto, pregunto… però no em presento a exàmens.

Explica’ns com va anar això de la malaltia
Quan em van diagnosticar, ara fa 12 anys, vam saber que el primer brot va ser quan era molt jove: perdre la visió, el tacte, la sensibilitat… Ho vaig recuperar, però amb el temps ha tornat a sortir. Jo he seguit el procés de dol que segueix la gent quan la vida, la providència, les circumstàncies, l’atzar, l’Esperit Sant… et regalen una cosa d’aquestes. Comences amb la negació i arriba un punt en què t’enfonses del tot. Quan treus el cap ja no ets on eres abans. Jo he fet un procés de resiliència, d’enfortir-me, de ser una persona. Ara em sento més amable, més tendre, més vulnerable, més senzill, més capaç d’admetre les pròpies limitacions. Abans era un home d’anar per feina, de seguir les coses al peu de la lletra, i més sent advocat. Ara no: on arribo, arribo. Estimar i que m’estimin és el fonamental.
Jo sento que encara que les cames em puguin fallar, no puc demanar res més a la vida. Els meus fills, la Montserrat, també han entomat bé la malaltia. Jo ja fa anys que vaig deixar de barallar-m’hi. No hi ha res a fer, però aquesta vivència intento que sigui el més raonable possible per dignitat meva i dels qui m’envolten, fins al punt d’intentar que la malaltia i jo siguem bons amics. Intento no deixar que la malaltia tingui l’última paraula de la meva vida. Amb el suport de l’Esperit Sant.

Els cristians parlem molt de l’acollir, però deixar-se acollir, perdre el control de la vida, deu costar molt. Sempre posem la màxima autonomia de la gent com a fita. Però hi ha qui, com la filòsofa Begoña Román, posa l’accent en la mútua interdependència.
Costa fer-te càrrec que necessites de l’altre. Deixar-te estimar comportar una cura d’humilitat. Admetre que no arribes i que ets feliç no arribant. Fem camí amb els altres des de la joia i l’estimació. No vol dir que no hi hagi moments en què jo plori. És un dret que tenim: plorar en les circumstàncies complexes de la vida. Primer vaig pensar allò del ¿per què m’ha de tocar a mi? Però soc feliç amb una existència que m’ha estat donada, sense cap mèrit. En la història de la humanitat soc menys que un sospir, però aquí puc gaudir de l’amistat i de l’estimació.

Tu, tota la vida que havies tocat la guitarra a missa…
Això sí que forma part d’aquestes pèrdues que costen d’assumir. He tocat la guitarra des dels 14 anys. Vaig estudiar guitarra clàssica, solfeig i piano. Però fa un parell d’anys tenia en el cap quina és la nota que havia de sonar, i sabia com havia de posar les mans per aconseguir un determinat arpegi, però no ho aconseguia. Per tant, he deixat de tocar-la. Abans participava en la litúrgia més activament. Ara ho faig d’una altra manera.

¿Com vius la litúrgia?
De fet el que és fonamental a la meva vida és el Misteri. Abans, per creuar un immens riu i el mar necessitaves moltes pedres, ara, amb dues o tres en tinc prou. No m’enfonso, perquè m’acompanyen la família, els amics, l’Esperit, el Misteri. L’Esperit és aquesta convicció que m’acompanya. La litúrgia és expressió del Misteri, de l’Encarnació de Déu.

¿I l’agraïment?
L’experiència d’agraïment s’ha anat intensificant amb la malaltia. Per la vida anem amb certes dosis d’autosuficiència, que potser ens cal per sobreviure. Però descobrir que la malaltia i jo som u, i que per avançar l’important no és que hi vagi jo, sinó que hi anem tots junts canvia la perspectiva. Tinc la certesa que quan tu m’agafes de la mà, darrere el teu gest amorós, hi ha l’Esperit.
Sentir-me còmode amb la meva fragilitat, bo i sabent que si tot va bé cada dia estaré pitjor, em fa mirar amb més amabilitat l’existència.

(Les entrevistes publicades a Galilea.153 les pots trobar al nostre canal de YouTube)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *