Aprendre a ser agraït

Foto: Lilia Macías (Cathopic)

(Anna-Bel Carbonell, Sant Cugat del Vallès) Els que som mares i pares sabem de la importància d’establir rutines des de ben petits amb els nostres fills i filles. Ve a ser com establir petites litúrgies, que si es transmeten amorosament i pacientment, no produiran al·lèrgies i, en canvi, contribuiran positivament a forjar el seu caràcter, els guiaran cap a un cert ordre, creixeran en valors i els ajudaran a discernir més endavant amb un cert criteri. Ensenyar-los a «donar les gràcies» n’és una d’aquestes rutines, i no sols per una qüestió d’amabilitat i bona educació.
Una vegada, fa molts anys, algú em va dir que donar les gràcies per obvietats, per accions habituals i gairebé d’obligat compliment, no calia perquè es donaven per suposades i es desvirtuava l’acció i el sentit del terme. En aquell moment, reconec que no vaig entendre el significat real del que em deien… però amb el pas del temps n’he descobert el veritable sentit. No és que donar les gràcies per tot desgasti la paraula, sinó que estem parlant d’una dimensió humana que l’hem de convertir de forma natural en la tija central per acabar transformant tot el nostre ésser en un cant d’acció de gràcies.
Ser agraït no és un pur formulisme, ans el contrari, ser agraït parla molt de com som, del veritable sentit de les nostres vides i del valor que donem als qui ens acompanyen en la nostra trajectòria vital.
Ser agraït és un reconeixement afectuós, és una manera d’anar per la vida, un actuar més des del cor que des del nostre, a vegades, fred intel·lecte.
Recordo que, en una visita, un monjo de Poblet ens va dir: l’essència de la persona humana i de tot cristià ha de ser «Respirar i donar gràcies».
Però ¿quina mena de gràcies hem de donar? No serveixen les gràcies protocolàries, ni les obligades, sinó que parlem de les gràcies sinceres, de les que neixen del cor i ens brollen de dins. Sovint tendim a donar per fetes algunes coses, i a oblidar-nos d’agrair-les: la generositat dels nostres progenitors en desitjar-nos i estimar-nos; cada segon de la nostra existència: fràgil, gratuïta, irrepetible; cada nou dia lluminós o plujós; per cada persona que ens escolta, acompanya, estima… tots aquests i molts d’altres actes són deutors del nostre major agraïment. I, a Déu Pare i Mare, ¿no li hem de donar les gràcies?
La litúrgia, de manera senzilla i natural, ens hi hauria de convidar més sovint a adoptar aquesta actitud d’agraïment per la vida, per sentir-nos estimats abans de néixer, per un Déu que ens oferí el seu Fill per amor, pel do de la fe. Aquesta seria una «rutina» que amb el temps els infants, de manera natural, haurien d’integrar en la seva pregària i convertir en «acció de gràcies» de la seva vida. L’agraïment ha de prendre cos en les celebracions litúrgiques comunitàries i també en la nostra vida interior.
Gràcies, una paraula que esdevé oració, pregària en si mateixa quan la transformem en una actitud de vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *