Maria Guarch: «Evangelitzar és pensar en els altres, no en tu mateix»

Ens trobem amb la Maria davant del casal parroquial de La Sagrera, a Barcelona, sota un sol de justícia i amb la música de fons d’unes cotorres amb ganes de marxa.
La Maria Guarch té 28 anys i és veïna de la Sagrera, un barri de Barcelona amb un ric teixit associatiu, on parròquia i entitats comparteixen uns quants espais en bona convivència. Ha estat monitora de l’esplai durant molts anys. És membre de la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Va estudiar filologia i treballa al Centre de Pastoral Litúrgica com a correctora.

¿Els adults tenim una imatge distorsionada dels joves?
Doncs, sí. Però això ha passat sempre. En el nostre cas, això s’agreuja per la revolució tecnològica, que fa que els joves tinguin un llenguatge propi, que dificulta la comunicació entre joves i adults. Els llenguatges de les xarxes socials creen una cultura pròpia. Cal dir també que els joves d’avui tenen moltes dificultats, agreujades per la crisi econòmica, per avançar i per crear el seu projecte de vida.
Es diu molt que els joves no fan res, però hi ha molts joves que passen el seu dia a dia estudiant i treballant perquè no poden fer res més. I si les seves famílies econòmicament van molt justes, ells han de treballar per poder pagar els seus estudis a la Universitat, que cada cop són més cars. Després hi ha els màsters, que per poder-los pagar t’has de vendre un ronyó. Les feines que actualment s’ofereixen als joves són molt precàries, sovint sense contracte, en negre.
Amb una feina precària, havent de pagar uns estudis cars, és pràcticament impossible accedir al lloguer d’un pis, fins i tot d’una habitació. Ara mateix, el preu del lloguer afecta joves i no joves. Els preus van pujant i no estan regulats. Tot plegat és força diferent del que va viure la generació anterior.

¿Aquesta precarietat com afecta les relacions entre les persones?
Costa més relacionar-se cara a cara. Malgrat tots els estímuls per al consum, molts joves no hi tenen accés. Tot i que hi ha formes de lleure alternatives, el més accessible és utilitzar les xarxes socials. És interessant també constatar que estan apareixent models d’oci que són cooperatius, que t’obliguen a estar i a comptar amb altres persones. Un exemple molt clar és el room scape: et tanquen en una habitació amb un grup de persones i per sortir-ne has de comptar amb els teus companys. Estan apareixent molts jocs de taula que promouen la cooperació entre tots els jugadors, i no la competència mútua. Tot plegat ajuda a contrarestar l’ambient de la Universitat o de la feina, on l’individualisme competitiu prima.
Cada vegada hi ha més joves amb necessitats emocionals no resoltes, joves que pateixen depressió o que necessiten atenció psicològica.

Alguna vegada t’hem sentit dir que et senties impotent davant la situació que vivien alguns joves.
Aquests joves són els meus companys, són persones properes a mi, però tampoc no els puc sobreprotegir ni soc la seva mare. Arribes fins on pots. El més important no és donar-los solucions, sinó escoltar-los, que sentin que no estan portant aquesta creu sols. A vegades no s’hi pot fer res més.

Els anys 80 es va fer una resposta associativa important en la lluita contra l’atur, però avui l’estructura no ajuda gaire…
L’actual situació no afavoreix que els joves puguin tenir un compromís estable. En el món dels esplais fa molts anys que es va notant que la gent deixa de ser monitora de lleure abans. Se sumen moltes coses. Si tu no saps com serà la teva feina, quins horaris tindràs, quant de temps hauràs d’estar treballant, si tindràs el cap de setmana lliure o no, no et pots comprometre perquè no saps si podràs complir.
A la JOC, constatem que cada cop tenim més militants «a l’exili», que han hagut de marxar fora per trobar feina o per acabar els estudis. Continuen sentint-se vinculats a la JOC i alguns fan revisió de vida per Skype. Però els és difícil comprometre’s socialment

L’Església, en aquest context, ¿què ofereix als joves?
L’Església aporta comunitat. Tens el grup, la federació, el moviment nacional i internacional i això et permet formar part d’una comunitat. L’Església aporta dues coses molt importants: referents i acompanyants. Els joves solem tenir un caràcter revolucionari i volem canviar les coses que no ens agraden. Necessitem algú que ens ajudi a concretar, a anar a les causes en la seva complexitat, i a mirar al darrere de l’aparença. És una manera de canalitzar les ganes de canvi del nostre entorn i de posar atenció no només en el què sinó també en el com, que és l’especificitat cristiana. L’Església et fa aprendre el respecte i l’amor cap a l’altre.
Sovint sents certa desesperança i certa angoixa pel futur. L’Església et permet veure l’acció de Jesús i de l’Esperit en les petites coses del dia a dia, encara que et sembli que estàs bloquejat. Sempre hi ha alguna cosa que et fa descobrir l’acció de Déu: en aquell company que després d’estar molts mesos fent una feina que no li aporta res, o en una mala relació amb els seus companys, intenta fer alguna cosa per canviar-ho. És una forma d’esperança.

¿L’Església és prou acollidora?
Ho intenta. Però moltes vegades les parròquies, per exemple, no saben ben bé quin és el perfil de joves que tenen al voltant, quines necessitats tenen. Sortir i mirar com estan els joves és un exercici que s’hauria de fer més. Per entendre com són, què els motiva, per on passen. Són els joves que hi ha al meu costat, no els joves que voldria tenir, són els joves a qui puc posar nom.

Segons la JOC, són els joves els qui transmeten el missatge de Jesús als altres joves…
Crec que costa. Estem en una societat que està bastant allunyada de l’Església. El punt evangelitzador de la JOC és que intenta fer protagonistes els joves d’allò que fan. L’Església sol posar en marxa per als joves coses pensades per adults. Si t’agraden bé, i, si no, també. L’evangelització es dona quan pensem en l’altre, no pensant en el que tu vols fer o en el que hauríem de fer tots. Nosaltres volem arribar al Regne de Déu, ¿com ho podem fer perquè aquesta persona se senti convidada a formar-ne part?

¿Et sents còmoda en la litúrgia?
Hi ha moltes coses de la litúrgia actual que no acabo d’entendre. Potser perquè ningú no m’ho ha explicat, potser perquè quan algú m’ho ha intentat explicar m’ha dit «això és així i ja està» i això no ho pots dir a un jove. Crec que es dona massa importància a coses que són superficials. El que és important en la litúrgia és el significat, el perquè, el que es vol transmetre en cada celebració. Treballant això pots fer-te la litúrgia més teva.
Si vingués algun liturgista a les celebracions de la JOC es posaria les mans al cap. Però amb els joves cal tenir un punt lax. No acaba de ser així com s’han de fer les coses, però de moment comencem per aquí i ja ho anirem treballant. Quan arriba el moment de traslladar-ho a la parròquia o a l’Església en un sentit més ampli, pot ser que hi hagi algun xoc d’estils, però és més per la cosa pràctica pels petits símbols que potser no coincideixen. El rerefons és el que ens uneix, el més important. I també el fet de sentir-nos comunitat. No són grups separats.

(Les entrevistes publicades a Galilea.153 les pots trobar al nostre canal de YouTube)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *