Dol migratori

Silvia Magaña

Segons el diccionari, el dol es defineix com a dolor, aflicció, expressió dels sentiments que la mort provoca. ¿Què té a veure, doncs, amb la migració?
El fet d’emigrar provoca moltes pèrdues que van més enllà d’una resposta neurofisiològica a uns canvis intuïts com a amenaces. El Dr. Joseba Achotegui defineix molt bé aquest dol migratori que ell anomena «síndrome d’Ulisses». I la meva aportació, des de l’experiència personal, va en aquesta mateixa línia.

Tota migració comporta una pérdua

El patiment de l’immigrant abans, durant i després del seu camí, evidencia que la migració amara la totalitat de la seva vida: la seva consciència, les seves emocions, i també els pensaments i la seva posició davant de la realitat que viu.

Els processos de mobilitat humana són sempre una pèrdua o la mort d’alguna cosa, però la migració és un factor de risc quan l’immigrant és vulnerable, tant en el seu lloc de procedència com en la societat d’acollida. Aquesta vulnerabilitat es manifesta en cada trajectòria, en cada persona, en la forma com es percep la pròpia vida, la identitat i en com s’interactua en cada context.

El dol migratori no significa que haurà d’acceptar la mort en algun moment. Es tracta d’un dol parcial, d’un combat entre dues realitats. El seu país i tot allò que el representa no desapareix. Es produeix un anar i venir, una separació que mai no s’acaba. És un dol vinculat a memòries i records d’etapes sensibles que continuen presents, encara que s’hagin produït trencaments i distàncies.

El dol migratori

El pelegrí obligat es troba amb massa canvis per als quals ningú no està preparat: la família, la xarxa social, la llengua, la forma de comunicar-se, els valors, els costums, la religió, l’estatus social… La nova realitat s’afronta sense contacte amb el grup de pertinença i sovint en una cultura hostil. ¿Amb qui t’acabes identificant?

El dol migratori té una dimensió col·lectiva, esdevé una experiència grupal dins d’un entramat social de mancances.

Recuperar la veu del pelegrí i el seu dol, el seu univers de sentits, valors i representacions pot disminuir el patiment, el conflicte, el dolor. Recuperar la veu del seu dol marca la diferència entre una adaptació conflictiva i una adaptació tranquil·la en el context d’acollida.

Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort

Fa més de quinze anys que el Dr. Juan Carlos Trallero es dedica a les cures pal·liatives i a l’acompanyament de les persones que es troben al final de la seva vida.

Ho fa atenent i acompanyant els malalts i les seves famílies; ho fa presidint la Fundació Paliaclínic en col·laboració amb diverses institucions sanitàries; ho fa oferint formació al personal sanitari i ho fa sobretot difonent a tot arreu que la mort forma part de l’existència i que acceptar-la millora extraordinàriament la qualitat de vida dels malalts i el procés de dol dels familiars.

Continua llegint «Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort»

Dol i dols

M. Àngels Termes, editorial del núm. 15 de Galilea.153 «Dol i esperança»

El 2 de novembre preguem pels fidels difunts, perquè Déu aculli la seva ànima. I està molt bé que ho fem! Però la mort té una altra cara: el dol, el sentiment dolorós dels que pateixen la pèrdua d’un ésser estimat.

Continua llegint «Dol i dols»

Un jubileu per a la terra

5 anys de la Laudato si´.

Grup Ecologia i Justícia, de Justícia i Pau

La pandèmia de la Covid-19 ha posat en relleu sobretot la vulnerabilitat humana. Davant les il·lusions posthumanistes que prometen, fins i tot, un horitzó d’immortalitat, la pandèmia ha evidenciat que, malgrat el progrés, la nostra fragilitat continua sent radical. Lluny de l’omnipotència del superhome que pretén haver matat Déu.

Continua llegint «Un jubileu per a la terra»

Laura Mor: El confinament i l’Església

El confinament ha posat a prova l’Església.

Mercè Solé, entrevista i fotos.

Durant els dies de confinament l’Església s’ha sentit trasbalsada: a banda que l’activitat pastoral s’ha vist interrompuda, durant part de la Quaresma i fins al final de la Pasqua ha estat impossible celebrar de forma presencial l’Eucaristia i, el que és més greu, la crida a acompanyar amb la nostra presència les situacions de patiment s’ha vist impossibilitada i, per tant, hem viscut la paradoxa que el bé comú demanava quedar-nos a casa, que és justament el contrari del que ens sortia del cor. Aquesta barreja de frustració i de dol ha comportat que des de nombrosos espais eclesials hagi brollat una gran creativitat a l’hora de viure comunitàriament la fe, d’acompanyar persones, de celebrar, de fer catequesi… Encara que tota aquesta tasca ha romàs molt invisible, perquè la institució ha perdut visibilitat.

Continua llegint «Laura Mor: El confinament i l’Església»

Fer-nos preguntes després del confinament

L’experiència del confinament ens ha de convidar a buscar les respostes després de pensar-hi detingudament.

M. Àngels Termes, editorial del núm. 15 de Galilea.153 «Portes obertes»

Hem posat com a títol d’aquest número «Portes obertes» per reflectir la voluntat de l’Església, malgrat haver tingut els temples tancats durant molt de temps, de restar oberta i ser acollidora durant el confinament per la pàndèmia de la COVID-19.

Però abans d’arribar fins aquí us explico com s’ha fet aquest número. Teníem alguns temes possibles, però ens va semblar que els havíem d’aparcar per reflexionar arran de la crisi provocada pel coronavirus.

Continua llegint «Fer-nos preguntes després del confinament»

Memòria d’una conversa

Dolores Aleixandre, Madrid

Pertanyo a la generació que va viure els primers canvis del Vaticà II i que van començar per la litúrgia: calia espolsar-se les sandàlies de tota la pols de rituals arcans i vestimentes estranyes; calia desterrar també costums anquilosats i ens hi vam posar amb entusiasme. Volíem apropar l’Eucaristia al Poble de Déu perquè tornés a tenir Pa trencat i compartit que circulava en la comunitat de germans i germanes.

No sempre ho vam saber fer amb encert. Recordo celebracions sense altar, sense estovalles, sense ornaments, sense espelmes, sense flors: tots al voltant d’una taula amb un plat i un got de cuina, pa i vi normals i, alguna vegada, fins i tot el cendrer perquè el celebrant pogués fumar sense problemes. La «conversa homilètica» devorava gairebé tot el temps, no es feia servir cap llibre i el ritual s’anava improvisant. Amb el pas del temps jo anava notant un malestar difús, com si el meu sentit estètic es ressentís, però era impensable tornar enrere: qualsevol proposta en aquest sentit era titllada de conservadorisme.

Recuperar els sentits

Però a finals dels 70 vaig anar per Pasqua a Taizé i aquest va ser el meu «camí de Damasc» perquè allà vaig «recuperar els sentits». Vaig veure amb admiració la importància que donaven a les icones, a l’ordre, a la llum i les flors, al color, la música i l’encens. Em vaig submergir en un altre àmbit al qual havia deixat de donar importància i vaig prendre consciència de com m’ajudava tot allò que jo ja donava per irrecuperable a l’hora de celebrar i pregar. Els meus sentits estaven afamats i es van afartar, estaven atrofiats i es van despertar.

Però la dificultat m’esperava a la tornada. Em vaig posar a actuar amb aquell fervor no sempre encertat dels conversos, entestada en introduir canvis en la nostra manera de celebrar, però en el meu entorn pastoral (preveres, catequistes, animadors de grups) no estaven per incorporar res de nou. Els semblava que donar importància a l’estètica i tenir cura de la vista, l’oïda i l’olfacte era pur esteticisme i que això significava un pas enrere, un intent de sacralitzar el que s’havia secularitzat amb tant d’esforç i tantes ruptures. Em van dir que m’havia tornat conservadora i espiritualista i que no entenien quina necessitat hi havia de posar en qüestió el que era inqüestionable.

Ha passat molt de temps des de llavors, les coses han tornat al seu lloc. ¿Al seu veritable lloc? Quant ens queda encara perquè tot el nostre ésser, sentits inclosos, «entri al goig del Senyor»!

Marta Aymerich: Escoltar des de dins

Entrevista de Mercè Solé, Viladecans

Acaba de sortir el sol. Interior de la petita capella de Sant Gabriel, al Santuari del Miracle, enmig d’una natura esplèndida. Foscor absoluta amb algunes llànties enceses. El grup roman en silenci. Comencen a sentir-se alguns sons. L’oïda es desvetlla: l’aigua, uns quants còdols, el so suau d’instruments de fusta poc convencionals, percussió. Pausadament, sense inflar el volum. S’hi comencen a afegir ressonàncies, sense pretensions d’afinació, que es van harmonitzant, provinents del nostre instrument natural: la veu. Durant aquesta estona l’oïda i la percepció s’han esmolat. Es respira calma i pau.

Així vaig conèixer la Marta Aymerich, que és qui va conduir aquesta sessió de desvetllament de l’oïda. De fet, per casualitat. Jo ajudava a l’hostatgeria de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els organitzadors del curs Natura & Espiritualitat, de la Universitat de Girona, em van convidar a assistir a aquesta sessió, ja que es feia allà. L’experiència em va impressionar profundament, fins al punt de demanar a la Marta aquesta entrevista, tot i que, en una revista dedicada a la litúrgia, potser tocaria parlar de la música de les nostres celebracions, de la pregària feta cant i de tants i tants aspectes, encerts i dificultats que són rellevants en la nostra manera de fer pregària en les diverses comunitats.

L’experiència de què us parlo, tanmateix, ve a ser com una prèvia, com un contacte íntim evocador de transcendència que, de fet, és en l’origen de tota pregària.

Continua llegint «Marta Aymerich: Escoltar des de dins»

Litúrgia i sentits


M. Àngels Termes, editorial del núm. 14 de Galilea.153 «Déu en els sentits»

Estima el Senyor, el teu Déu,
amb tot el cor, amb tota l’ànima
i amb tot el pensament.

(Mateu 22,37)

El pare José Aldazábal deia que la litúrgia hauria de distingir-se per un llenguatge expressiu, no només d’idees i paraules i cants, sinó també del que no és verbal. I convidava a celebrar una litúrgia en la qual els cinc sentits hi tinguessin un paper, on hi entrés de ple la corporeïtat.

Aquest número de Galilea.153 el dediquem a això, als cinc sentits… i entrarem en la contradicció d’explicar en paraules el que és experiència… perquè els sentits, per definició, només es poden experimentar.

Continua llegint «Litúrgia i sentits»

L’Evangeli també passa per la nostra butxaca

Silvia Fuentes, Madrid

Formem part d’una societat capitalista que promou la recerca de la felicitat des del consum compulsiu i la individualitat, on tots els mitjans utilitzats són vàlids, si s’aconsegueix un benefici econòmic. Aquest es reparteix entre uns quants i va deixant una àmplia majoria de persones tirada a la cuneta, sense accés a uns serveis mínims com son la feina, l’habitatge, el menjar…

Davant d’aquesta situació Jesús ens convida a la confiança i a la recerca d’allò que és essencial: el Regne de Déu i la seva Justícia. Tota la resta passa a un segon terme. Fins i tot ens diu que no ens hem de preocupar pel que menjarem ni pel que vestirem. Ell ja sap que ho necessitem i ens ho donarà (Marc 6,25-34).

Continua llegint «L’Evangeli també passa per la nostra butxaca»