Quan el Pare ens convida

Entrevista de M. Àngels Termes per a Galilea.153 núm. 10 “Església (dis) capacitada”
Fotografies: Antoni M.C. Canal

Ens trobem a Mataró, al pis on viu la família Tuneu Recasens: en Miquel i la Immaculada, amb en Marc, el seu fill.

En Marc té ganes d’iniciar la conversa

Marc Tuneu

Em dic Marc Tuneu Recasens, de 43 anys. Tinc un 53% de discapacitat intel·lectual. Sembla ser que per la síndrome d’Usher, igual que la meva mare, però amb manifestacions diferents.
Vaig anar a l’escola i als 10 anys ja anava i tornava sol a peu. També he fet catequesi, fins a la confirmació als 17 anys. Després grups de postconfirmació, Iglesia jove… He jugat a futbol i bàsquet, vaig al gimnàs i des de 1996 participo amb la colla castellera dels Capgrossos.
Treballo al Centre Especial d’Ocupació (CEO) de la Fundació Maresme. He fet de fuster, de jardiner, de pintor, de muntar mobles… Ara treballo de manteniment, dono la volta per tots els centres que té la fundació i arreglo el que calgui: internet, ordinador, passar fils, canonades, rentadores…

Continua llegint «Quan el Pare ens convida»

Mirar enrere i endavant

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 10

És bo mirar enrere per veure com s’ha avançat en la integració de les persones amb discapacitats sensorials o de mobilitat. Avenços mèdics, fisioterapèutics, tecnològics i mecànics, i també l’eliminació de barreres arquitectòniques, han ajudat a aquesta integració. Personatges públics com Stephen Hawking o esportistes coneguts, que després d’accidents invalidants han demostrat que és possible aquesta integració, hi han col·laborat.

Continua llegint «Mirar enrere i endavant»

Acollim perquè som membres

Galilea.153 núm.9 | Article de Josetxo Vera, capellà de Pamplona i periodista

En els darrers anys s’ha desplegat davant de nosaltres un nou món, un món digital. Alguns han cregut que era només per als joves o per a les empreses o per als negocis. No és així. El món digital és un món per a tothom. En ell hi viuen i es relacionen, treballen i s’enamoren, es formen i s’entretenen milers de milions de persones. Tots els dies. Cada dia.

Encara que molts van pensar que es podria deixar passar aquest món digital sense implicar-s’hi per qüestions d’edat, de capacitat o d’insolvència tecnològica, el cert és que cada vegada hi estem més implicats. Incorporem a les nostres vides els mòbils i les xarxes socials i les aplicacions perquè s’han fet necessàries per viure: per aparcar el cotxe, per buscar un taxi, per llogar una habitació o un apartament, per imprimir un calendari, per recordar una cita, per llegir una novel·la, per mantenir les relacions personals, per assabentar-se del que està passant, aquí a prop o molt lluny.

Continua llegint «Acollim perquè som membres»

Acollir

Article de M. Victòria Molints, stj

Una paraula clau que em va canviar la vida fa ja molts anys.
És veritat que la paraula pot tenir diferents significats sinònims des del d’obrir la nostra llar o els nostres braços a algú, fins a acceptar o admetre una idea o un consell de l’altre. Però la paraula se’m va fer més palesa quan vaig conèixer de ben a prop la pobresa i la marginació.

I faig referència, especialment, al primer dels verbs que el papa Francesc fa servir quan parla de l’Església en sortida: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Fòrum Social Mundial de les Migracions que se celebrà a Mèxic, el 5-XI-2018, recordant Evangelii Gaudium 24).

Continua llegint «Acollir»

Crear vincles, acollir-nos mútuament

Galilea.153 núm. 9 | Amb la Teresa Piella, la Maria Arrese i en Cornelio Petras parlem de l’Espai Rosalia Rentu i el seu paper en l’acollida al barri del Raval (Barcelona)

Des de fa set anys, cada nit, faci fred o faci calor, sigui Nadal o la revetlla de Sant Joan, un grup de persones voluntàries es troben al barri del Raval de Barcelona, a l’Espai Rosalia Rendu, fan una petita lectura i reflexió en comú, i surten de dos en dos per trobar-se amb les persones que dormen al carrer.

Aquests encontres, que a poc a poc generen relacions més o menys estables entre les persones, estan desprovistos d’efectes pràctics: no pretenen resoldre la situació de les persones sensesostre ni facilitar-los tot allò que de vegades ens sembla una necessitat peremptòria. Volen, senzillament, crear vincles, uns vincles que després poden facilitar l’accés als recursos que calgui, però que d’entrada són, senzillament, un reconeixement mutu i una aproximació entre persones.

Continua llegint «Crear vincles, acollir-nos mútuament»

A la pell de l’altre

Galilea.153: editorial del núm. 9 setembre-octubre 2019 | M. Àngels Termes, directora de la revista

Quan em disposava a escriure aquestes ratlles m’ha vingut al cap aquest fragment de la carta als Filipencs:

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es feu semblant als homes.

(Filipencs 2,6-7)

Sempre que el llegeixo, o l’escolto o el reso m’impressiona l’abaixament del Crist. Ja que ell realment es posa en la nostra pell. I penso que l’acollida de l’altre és això, posar-se a la pell de l’altre. Ja que cal partir de la seva realitat, no del que jo projecto en l’altre, o m’imagino de l’altre. I ara que acabem de fer vacances, i estem descansats, és un bon moment per aturar-nos i pensar concretament com anem d’acollida a l’altre.

Continua llegint «A la pell de l’altre»

Ecologia i exercicis espirituals

Experiència feta a la Cova de Manresa en clau ecològica.

Llorenç Puig, jesuïta

La Laudato si’ ha estat un gran impuls en la presa de consciència dels catòlics de la necessitat de la cura de la creació i del nostre entorn.

Però la força i l’ambició del missatge del Papa va més enllà: ell parla, en tot un apartat de l’encíclica, de «conversió ecològica»: «Hem de fer l’experiència d’una conversió, d’un canvi del cor» (Laudato si’ 218).

En aquest article presentem l’experiència feta a la Cova de Manresa d’uns Exercicis Espirituals en clau ecològica. La fórmula és ben simple: uns Exercicis Espirituals de vuit dies seguint l’esquema ignasià, però introduint elements sobre la creació, la natura, el nostre ser-en-el-món, la nostra relació amb ella, amb els altres i amb Déu… i tot això treballant sobretot els aspectes contemplatius i vivencials, més que els purament cognitius.

1) Sortiu, preneu-vos un dia de desert i passeig contemplatiu:

En els primers dies dels exercicis, hem buscat que les persones entressin en un contacte profund i tranquil amb la natura. Aquesta proposta es feia acompanyada d’uns textos que convidaven a la contemplació amb els sentits, a deixar de costat les idees i conceptes que tan sovint ens atrapen. En el dia de desert proposat, hem ofert un text que anava resseguint els diversos àmbits del nostre món (la Terra, les pedres, els arbres, els rius, els animals, les persones…) tot veient els seus múltiples significats per les religions i les cultures.

2) Aquesta nit, pel·lícula:

Cada nit, després de sopar, hem proposat una pel·lícula contemplativa sobre el cosmos, la Terra, la natura, la vida de les persones, els grans drames humans de la injustícia, la violència i la pobresa… tots sabem que el cinema té una enorme capacitat expressiva i de transmetre des de la sensibilitat coses profundes.

3) Exercicis per ordenar la pròpia vida, sense determinar-se per cap afecció que sigui desordenada:

Els Exercicis de sant Ignasi busquen la conversió del cor de l’exercitant per deixar de banda els autoenganys i els que provenen de la pròpia dinàmica del consumisme, de l’immediatisme, de l’oblit dels més pobres i exclosos… Per això, és tan apropiada la dinàmica dels Exercicis ignasians, amb els dies de consideració del mal i del pecat del món i el propi, els dies de contemplació de la Passió de Jesús i la passió de tantes altres víctimes, o finalment la contemplació de l’acció i la presència del Senyor, actuant, en el nostre món, i buscant la nostra col·laboració en la seva causa del Regne.

Tot això pensem que ajuda a treballar «la consciència que cada criatura reflecteix alguna cosa de Déu i té un missatge que ensenyar-nos, o la seguretat que Crist ha assumit en ell aquest món material i ara, ressuscitat, habita en la intimitat de cada ésser, envoltant amb el seu afecte i penetrant-lo amb la seva llum. També el reconeixement que Déu ha creat el món inscrivint-hi un ordre i un dinamisme que l’ésser humà no té dret a ignorar» (Laudato si’ 221).

Una cosa nova està naixent

Del 5 al 7 de juliol es celebra el III Seminari d’Ecologia Integral de la CEE a Madrid.

Fernando Fuentes Alcántara, Comissió Episcopal de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola

Estem a la primavera (temps en el qual aquest article s’ha escrit). L’olor i la fragància de les flors, el millor dels nostres camps neix a la vida, a vegades amb la dificultat de la contaminació, amb el desafiament de l’urbanisme, del consum desaforat. Malgrat tot, la creació es va obrint pas. El papa Francesc, a través de Laudato si’, ens interpel·la per dialogar sobre el futur del planeta. Aquesta crida ve a expressar la necessitat de treballar per una nova cultura ecològica. Un compromís de tota la societat i de manera particular per a la comunitat cristiana. Per això, s’estan posant en marxa diverses iniciatives que facin realitat una autèntica conversió ecològica.

Conversió necessària

Aquesta conversió ha de ser la resposta de la fe al drama que pateix avui el medi ambient i que té la seva arrel en el cor ambiciós de l’ésser humà. Una resposta que suposa una revisió antropològica del que som i del que fem. Una ecologia integral que no només contempla la naturalesa, també una ecologia humana en què s’inclouen els contextos socials i laborals, els espais urbans, les condicions de dignitat de les persones.

La Conferència Episcopal Espanyola va iniciar fa uns anys, encara que de forma incipient i modesta, algunes iniciatives per ajudar a prendre consciència de la necessitat de comprometre’s en la recerca d’una ecologia integral. El camí recorregut l’hem fet amb Justícia i Pau, CONFER, Mans Unides, Càritas, REDES (ONGs per al desenvolupament). Junts per obrir camí vers una més gran sensibilitat en la conversió ecològica. En aquest esperit s’han organitzat tres seminaris (el darrer aquest any, del 5 al 7 de juliol a Madrid).

L’objectiu principal del seminari és conèixer i analitzar les experiències que ja s’estan donant en les parròquies. També en el temps lliure educatiu, en les iniciatives de reciclatge que s’estan obrint pas (és el cas de «moda re-», de Càritas), posant l’accent en grups d’exclosos que col·laboren en la transformació de la roba alhora que s’integren en la vida laboral.

Dimensions de la conversió

I hi ha dues dimensions que semblen fonamentals, i que cal vetllar. Per una banda, unir les nostres forces a la resta de la societat que ha entès la necessitat de canviar estils de vida, de producció i de consum, al costat de la necessitat d’abordar els problemes ecològics que afecten els pobres. I per una altra, per a nosaltres, els cristians, com molt bé subratlla Laudato si’, tenir curar de l’espiritualitat que uneix en estreta relació la fe processada, la fe celebrada i la fe viscuda.

Lluc Torcal: contemplació i gestió respectuosa de la natura

“Una de les millors maneres de conversió és a través de la gran virtut de l’austeritat i la sobrietat”

M. Àngels Termes, entrevista

El P. Lluc Torcal és, des de 1995, monjo del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. Va ser-ne el prior entre el 2007 i el 2016, etapa en què va impulsar un procés, alhora comunitari i personal, de conversió ecològica que ens explica, també, en aquesta entrevista.

Actualment és Procurador de l’Orde Cistercenca i viu a Roma. Mitjançant el correu electrònic ens ha respost les preguntes d’aquesta entrevista, cosa que li agraïm profundament. Físic de formació, la seva inquietud per la crisi ecològica l’emmarca en la tradició monàstica i el magisteri de l’Església.

¿Com s’ha vinculat tradicionalment l’orde del Cister amb la natura?

El Cister, com a reforma que és de la Regla de Sant Benet, conviu amb la natura des del seu inici. Una de les voluntats inicials dels monjos que van iniciar l’aventura cistercenca era recuperar el treball manual, especialment vinculat al món de l’agricultura i la ramaderia. De fet, són famoses les granges cistercenques, els camps i les pastures, així com tots altres elements vinculats al món agrícola com els molins, els graners o el canals.

Continua llegint «Lluc Torcal: contemplació i gestió respectuosa de la natura»