Dol migratori

Silvia Magaña

Segons el diccionari, el dol es defineix com a dolor, aflicció, expressió dels sentiments que la mort provoca. ¿Què té a veure, doncs, amb la migració?
El fet d’emigrar provoca moltes pèrdues que van més enllà d’una resposta neurofisiològica a uns canvis intuïts com a amenaces. El Dr. Joseba Achotegui defineix molt bé aquest dol migratori que ell anomena «síndrome d’Ulisses». I la meva aportació, des de l’experiència personal, va en aquesta mateixa línia.

Tota migració comporta una pérdua

El patiment de l’immigrant abans, durant i després del seu camí, evidencia que la migració amara la totalitat de la seva vida: la seva consciència, les seves emocions, i també els pensaments i la seva posició davant de la realitat que viu.

Els processos de mobilitat humana són sempre una pèrdua o la mort d’alguna cosa, però la migració és un factor de risc quan l’immigrant és vulnerable, tant en el seu lloc de procedència com en la societat d’acollida. Aquesta vulnerabilitat es manifesta en cada trajectòria, en cada persona, en la forma com es percep la pròpia vida, la identitat i en com s’interactua en cada context.

El dol migratori no significa que haurà d’acceptar la mort en algun moment. Es tracta d’un dol parcial, d’un combat entre dues realitats. El seu país i tot allò que el representa no desapareix. Es produeix un anar i venir, una separació que mai no s’acaba. És un dol vinculat a memòries i records d’etapes sensibles que continuen presents, encara que s’hagin produït trencaments i distàncies.

El dol migratori

El pelegrí obligat es troba amb massa canvis per als quals ningú no està preparat: la família, la xarxa social, la llengua, la forma de comunicar-se, els valors, els costums, la religió, l’estatus social… La nova realitat s’afronta sense contacte amb el grup de pertinença i sovint en una cultura hostil. ¿Amb qui t’acabes identificant?

El dol migratori té una dimensió col·lectiva, esdevé una experiència grupal dins d’un entramat social de mancances.

Recuperar la veu del pelegrí i el seu dol, el seu univers de sentits, valors i representacions pot disminuir el patiment, el conflicte, el dolor. Recuperar la veu del seu dol marca la diferència entre una adaptació conflictiva i una adaptació tranquil·la en el context d’acollida.

Memòria d’una conversa

Dolores Aleixandre, Madrid

Pertanyo a la generació que va viure els primers canvis del Vaticà II i que van començar per la litúrgia: calia espolsar-se les sandàlies de tota la pols de rituals arcans i vestimentes estranyes; calia desterrar també costums anquilosats i ens hi vam posar amb entusiasme. Volíem apropar l’Eucaristia al Poble de Déu perquè tornés a tenir Pa trencat i compartit que circulava en la comunitat de germans i germanes.

No sempre ho vam saber fer amb encert. Recordo celebracions sense altar, sense estovalles, sense ornaments, sense espelmes, sense flors: tots al voltant d’una taula amb un plat i un got de cuina, pa i vi normals i, alguna vegada, fins i tot el cendrer perquè el celebrant pogués fumar sense problemes. La «conversa homilètica» devorava gairebé tot el temps, no es feia servir cap llibre i el ritual s’anava improvisant. Amb el pas del temps jo anava notant un malestar difús, com si el meu sentit estètic es ressentís, però era impensable tornar enrere: qualsevol proposta en aquest sentit era titllada de conservadorisme.

Recuperar els sentits

Però a finals dels 70 vaig anar per Pasqua a Taizé i aquest va ser el meu «camí de Damasc» perquè allà vaig «recuperar els sentits». Vaig veure amb admiració la importància que donaven a les icones, a l’ordre, a la llum i les flors, al color, la música i l’encens. Em vaig submergir en un altre àmbit al qual havia deixat de donar importància i vaig prendre consciència de com m’ajudava tot allò que jo ja donava per irrecuperable a l’hora de celebrar i pregar. Els meus sentits estaven afamats i es van afartar, estaven atrofiats i es van despertar.

Però la dificultat m’esperava a la tornada. Em vaig posar a actuar amb aquell fervor no sempre encertat dels conversos, entestada en introduir canvis en la nostra manera de celebrar, però en el meu entorn pastoral (preveres, catequistes, animadors de grups) no estaven per incorporar res de nou. Els semblava que donar importància a l’estètica i tenir cura de la vista, l’oïda i l’olfacte era pur esteticisme i que això significava un pas enrere, un intent de sacralitzar el que s’havia secularitzat amb tant d’esforç i tantes ruptures. Em van dir que m’havia tornat conservadora i espiritualista i que no entenien quina necessitat hi havia de posar en qüestió el que era inqüestionable.

Ha passat molt de temps des de llavors, les coses han tornat al seu lloc. ¿Al seu veritable lloc? Quant ens queda encara perquè tot el nostre ésser, sentits inclosos, «entri al goig del Senyor»!

L’Evangeli també passa per la nostra butxaca

Silvia Fuentes, Madrid

Formem part d’una societat capitalista que promou la recerca de la felicitat des del consum compulsiu i la individualitat, on tots els mitjans utilitzats són vàlids, si s’aconsegueix un benefici econòmic. Aquest es reparteix entre uns quants i va deixant una àmplia majoria de persones tirada a la cuneta, sense accés a uns serveis mínims com son la feina, l’habitatge, el menjar…

Davant d’aquesta situació Jesús ens convida a la confiança i a la recerca d’allò que és essencial: el Regne de Déu i la seva Justícia. Tota la resta passa a un segon terme. Fins i tot ens diu que no ens hem de preocupar pel que menjarem ni pel que vestirem. Ell ja sap que ho necessitem i ens ho donarà (Marc 6,25-34).

Continua llegint «L’Evangeli també passa per la nostra butxaca»

Estètica ben pensada per celebrar

Contraportada de Galilea.153 març-abril 2020. Estètica i litúrgia, un llenguatge entendible.

Silvia Martínez Cano, Madrid

Moltes vegades em pregunto, des d’una mirada estètica, sobre la preparació de les celebracions comunitàries tant eucarístiques com no sacramentals. No hi ha cap dubte que la presència d’elements artístics en les nostres celebracions que afavoreixin un llenguatge simbòlic és fonamental. Ara bé, un excés també és contraproduent. ¿Quins símbols? ¿Quants? ¿En quina disposició? ¿Amb quin missatge? Aquestes preguntes fan emergir tres qüestions que intentaré presentar aquí per a la reflexió.

Continua llegint «Estètica ben pensada per celebrar»

Parròquia: comunitat cristiana viva

José Antonio Goñi ens anima a perdre la por a ser una veritable comunitat cristiana viva.

José Antonio Goñi, Pamplona

Al cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho.

Continua llegint «Parròquia: comunitat cristiana viva»

Veniu i ho veureu

Les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat.

Ana Berástegui Pedro-Viejo i Jorge Úbeda Gómez

Fe i Llum Fe i llum és un moviment de comunitats cristianes de trobada que posen el seu centre en les persones amb discapacitat intel·lectual, un dels grups de persones més maltractats, exclosos i invisibilitzats al llarg de tota la història, les diverses cultures i, també, les religions.

És difícil d’explicar el que suposa viure en comunitat amb aquestes persones, per això us convidem a conèixer-nos: veniu i ho veureu. Si veniu a veure’ns un dia, veureu que les persones amb discapacitat intel·lectual, com tothom, necessiten estar amb els altres, pertànyer a alguna cosa i ser acollits. Donar a aquestes persones l’oportunitat de relacionar-se i participar, de ser escoltades, compreses i acollides fa emergir les seves capacitats, les seves virtuts i la seva alegria. Així, veureu que som comunitats d’acollida i inclusió. Si seguiu una mica més, veureu que les persones amb discapacitat ens necessiten, però nosaltres també les necessitem.

Ells ens col·loquen, als suposadament normals, davant de la nostra pròpia fragilitat, de la nostra dependència i de la nostra necessitat amb els seus goigs i les seves ombres; i es converteixen en un camí de trobada amb el més profund, nu i bonic de nosaltres mateixos i de la naturalesa humana. No es tractarà ja de superar la discapacitat sinó de compartir-la, d’experimentar-la com alguna cosa que ens uneix i d’acollir-la. Així, veureu que som comunitats de reconeixement i acceptació. Si us poseu a caminar amb nosaltres, veureu que la persona amb discapacitat intel·lectual té la necessitat i la capacitat de desenvolupar una vida espiritual plena, independentment de les seves dificultats.

Participació i accessibilitat

Però per desenvolupar aquesta espiritualitat necessita que la reconeguem com a subjecte d’una relació amb Déu que l’estima, la crida i cerca la seva companyia, i que desenvolupem les oportunitats, els recolzaments i els escenaris en què desplegar aquesta vida espiritual en el si de les seves comunitats i de les seves esglésies. Així, les comunitats de fe i llum som comunitats de participació i accessibilitat. Si us quedeu amb nosaltres veureu, finalment, el que ja estava des del principi: un descobriment que ens converteix en comunitats profètiques. Veureu que les persones amb discapacitat són fills estimats de Déu, creats a la seva imatge i semblança, que ens condueixen cap a Ell i ens revelen el rostre d’un Déu que, d’una manera misteriosa, també té discapacitat.

www.feyluz.org

Acollir

Article de M. Victòria Molints, stj

Una paraula clau que em va canviar la vida fa ja molts anys.
És veritat que la paraula pot tenir diferents significats sinònims des del d’obrir la nostra llar o els nostres braços a algú, fins a acceptar o admetre una idea o un consell de l’altre. Però la paraula se’m va fer més palesa quan vaig conèixer de ben a prop la pobresa i la marginació.

I faig referència, especialment, al primer dels verbs que el papa Francesc fa servir quan parla de l’Església en sortida: «acollir, protegir, promoure i integrar» (Fòrum Social Mundial de les Migracions que se celebrà a Mèxic, el 5-XI-2018, recordant Evangelii Gaudium 24).

Continua llegint «Acollir»

Una cosa nova està naixent

Del 5 al 7 de juliol es celebra el III Seminari d’Ecologia Integral de la CEE a Madrid.

Fernando Fuentes Alcántara, Comissió Episcopal de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola

Estem a la primavera (temps en el qual aquest article s’ha escrit). L’olor i la fragància de les flors, el millor dels nostres camps neix a la vida, a vegades amb la dificultat de la contaminació, amb el desafiament de l’urbanisme, del consum desaforat. Malgrat tot, la creació es va obrint pas. El papa Francesc, a través de Laudato si’, ens interpel·la per dialogar sobre el futur del planeta. Aquesta crida ve a expressar la necessitat de treballar per una nova cultura ecològica. Un compromís de tota la societat i de manera particular per a la comunitat cristiana. Per això, s’estan posant en marxa diverses iniciatives que facin realitat una autèntica conversió ecològica.

Conversió necessària

Aquesta conversió ha de ser la resposta de la fe al drama que pateix avui el medi ambient i que té la seva arrel en el cor ambiciós de l’ésser humà. Una resposta que suposa una revisió antropològica del que som i del que fem. Una ecologia integral que no només contempla la naturalesa, també una ecologia humana en què s’inclouen els contextos socials i laborals, els espais urbans, les condicions de dignitat de les persones.

La Conferència Episcopal Espanyola va iniciar fa uns anys, encara que de forma incipient i modesta, algunes iniciatives per ajudar a prendre consciència de la necessitat de comprometre’s en la recerca d’una ecologia integral. El camí recorregut l’hem fet amb Justícia i Pau, CONFER, Mans Unides, Càritas, REDES (ONGs per al desenvolupament). Junts per obrir camí vers una més gran sensibilitat en la conversió ecològica. En aquest esperit s’han organitzat tres seminaris (el darrer aquest any, del 5 al 7 de juliol a Madrid).

L’objectiu principal del seminari és conèixer i analitzar les experiències que ja s’estan donant en les parròquies. També en el temps lliure educatiu, en les iniciatives de reciclatge que s’estan obrint pas (és el cas de «moda re-», de Càritas), posant l’accent en grups d’exclosos que col·laboren en la transformació de la roba alhora que s’integren en la vida laboral.

Dimensions de la conversió

I hi ha dues dimensions que semblen fonamentals, i que cal vetllar. Per una banda, unir les nostres forces a la resta de la societat que ha entès la necessitat de canviar estils de vida, de producció i de consum, al costat de la necessitat d’abordar els problemes ecològics que afecten els pobres. I per una altra, per a nosaltres, els cristians, com molt bé subratlla Laudato si’, tenir curar de l’espiritualitat que uneix en estreta relació la fe processada, la fe celebrada i la fe viscuda.

Simbolitzar, com a dones, les etapes importants de la vida

El pas de l’infància a l’adolescència per a una noia, ¿com l’acompanyem com a família, com a grup, com a escola, com a comunitat?

(Paula Depalma)

Fa uns dies, amb algunes mares de l’escola dels meus fills, veiem la necessitat de simbolitzar el pas de la infantesa a la preadolescència. ¿Què és el que fa que una nena es transformi en dona? ¿Quines són les característiques d’aquesta etapa? ¿Com l’acompanyem com a família, com a grup, com a escola, com a comunitat? Vèiem la importància de fer signes i ritus per acompanyar, reconèixer i donar empenta a una nova etapa de vida. Estirant el fil de la conversa, ens preguntem per què no simbolitzar també el moment que estem vivint les dones adultes, o el que viuen les nostres mares ja properes a la vellesa.

Continua llegint «Simbolitzar, com a dones, les etapes importants de la vida»

L’Eucaristia, misteri de comunió

(Joan-Enric Vives, arquebisbe-bisbe d’Urgell) Moltes vegades quan començo la celebració eucarística en una parròquia de la meva diòcesi, i especialment en les petites parròquies del Pirineu, sempre els ofereixo un breu pensament perquè s’adonin que aquella celebració que cada diumenge alimenta i celebra la nostra fe, que podria semblar que som pocs i que estem isolats, de fet ens uneix amb tota la nostra diòcesi, i ens uneix a l’Església universal, la de la terra i la del cel, per fer realitat la nostra comunió de fills amb Déu, i entre nosaltres.

Continua llegint «L’Eucaristia, misteri de comunió»