LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»

Quan preparàvem aquest número i donàvem voltes a quines persones seria interessant entrevistar, vam decidir que el millor seria adreçar-nos a un nen. Perquè encara que no tingués gaire formulades o reflexionades les coses, sí que podria ser una alenada d’aire fresc, potser políticament incorrecte a estones, com la vida. Per això hem anat a trobar-nos amb en Lluc, que té onze anys i és un nen d’una família creient, que va a una escola laica, que ha estat batejat, ha fet la primera comunió i s’està preparant per a la confirmació… Que participa de l’esplai de la parròquia… i que ha vist com enguany tot això es veia molt condicionat per la Covid.

En trobem al local del Casal parroquial del barri de La Sagrera (Barcelona), perquè és un lloc ampli i ventilat, més adequat que no pas el seu domicili. Però tot plegat té un aspecte desangelat, perquè, és clar, aquelles parets que normalment bullen d’activitat infantil i juvenil, ara estan abocades al buit.

Una família creient

Lluc, fes-nos cinc cèntims de qui ets

Em dic Lluc. Visc amb la meva àvia, amb el meu pare, amb la meva mare i amb el meu germà petit. La meva família tots son creients. La meva mare és joiera, fa joies, i el meu pare treballa a una associació que ajuda les associacions. Vaig a una escola del barri, que té un projecte diferent al de les altres escoles.

Continua llegint «LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»»

L’alegria dels infants

M. Àngels Termes, editorial del núm. 17 de Galilea.153 «Nenes i nens»

En aquesta revista ens hem centrat més en els infants com a subjectes de la transmissió de la fe i de la participació en la litúrgia.

Sí, l’alegria que ells viuen i la que comuniquen als altres. Ho dic per experiència. Els nets van alegrar en gran manera els anys de malaltia de la meva mare, i força temps després van ser els besnets els que ho van fer amb els de vellesa del meu pare. I a mi, ara, els nets de les meves germanes i amigues, els bessons que viuen al replà de casa i els menuts que venen a la parròquia –encara que siguin pocs– m’aporten pinzellades de brotxa grossa d’alegria.

Per això dolen molt més les situacions de violència, de guerra, de migració, d’abusos sexuals, d’ambient familiar desestructurat… que roben l’alegria als infants i els aboquen a la por, la tristor, la desesperació, la vulnerabilitat, la ràbia, la violència.

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la infància vulnerable amb l’article de Raquel Ríos des de Càritas de Mallorca. És un tema que requeriria molt més espai i molta més atenció.

Continua llegint «L’alegria dels infants»

Un jubileu per a la terra

5 anys de la Laudato si´.

Grup Ecologia i Justícia, de Justícia i Pau

La pandèmia de la Covid-19 ha posat en relleu sobretot la vulnerabilitat humana. Davant les il·lusions posthumanistes que prometen, fins i tot, un horitzó d’immortalitat, la pandèmia ha evidenciat que, malgrat el progrés, la nostra fragilitat continua sent radical. Lluny de l’omnipotència del superhome que pretén haver matat Déu.

Continua llegint «Un jubileu per a la terra»

Marta Aymerich: Escoltar des de dins

Entrevista de Mercè Solé, Viladecans

Acaba de sortir el sol. Interior de la petita capella de Sant Gabriel, al Santuari del Miracle, enmig d’una natura esplèndida. Foscor absoluta amb algunes llànties enceses. El grup roman en silenci. Comencen a sentir-se alguns sons. L’oïda es desvetlla: l’aigua, uns quants còdols, el so suau d’instruments de fusta poc convencionals, percussió. Pausadament, sense inflar el volum. S’hi comencen a afegir ressonàncies, sense pretensions d’afinació, que es van harmonitzant, provinents del nostre instrument natural: la veu. Durant aquesta estona l’oïda i la percepció s’han esmolat. Es respira calma i pau.

Així vaig conèixer la Marta Aymerich, que és qui va conduir aquesta sessió de desvetllament de l’oïda. De fet, per casualitat. Jo ajudava a l’hostatgeria de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els organitzadors del curs Natura & Espiritualitat, de la Universitat de Girona, em van convidar a assistir a aquesta sessió, ja que es feia allà. L’experiència em va impressionar profundament, fins al punt de demanar a la Marta aquesta entrevista, tot i que, en una revista dedicada a la litúrgia, potser tocaria parlar de la música de les nostres celebracions, de la pregària feta cant i de tants i tants aspectes, encerts i dificultats que són rellevants en la nostra manera de fer pregària en les diverses comunitats.

L’experiència de què us parlo, tanmateix, ve a ser com una prèvia, com un contacte íntim evocador de transcendència que, de fet, és en l’origen de tota pregària.

Continua llegint «Marta Aymerich: Escoltar des de dins»

Expressar l’inexpressable

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 12

El dibuix, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la literatura en general i la poesia en particular… són múltiples manifestacions de l’art.

L’art és la capacitat d’expressar l’inexpressable, des de qualsevol emoció humana fi ns a la fe, i d’establir una comunicació i comunió profunda entre l’autor i el receptor de l’obra d’art.

I aquesta comunió no només ens permet la comunicació de tu a tu, sinó que és vehicle de comunicació amb els nostres avantpassats i amb cultures que són lluny de nosaltres.

Continua llegint «Expressar l’inexpressable»

Quan el Pare ens convida

Entrevista de M. Àngels Termes per a Galilea.153 núm. 10 “Església (dis) capacitada”
Fotografies: Antoni M.C. Canal

Ens trobem a Mataró, al pis on viu la família Tuneu Recasens: en Miquel i la Immaculada, amb en Marc, el seu fill.

En Marc té ganes d’iniciar la conversa

Marc Tuneu

Em dic Marc Tuneu Recasens, de 43 anys. Tinc un 53% de discapacitat intel·lectual. Sembla ser que per la síndrome d’Usher, igual que la meva mare, però amb manifestacions diferents.
Vaig anar a l’escola i als 10 anys ja anava i tornava sol a peu. També he fet catequesi, fins a la confirmació als 17 anys. Després grups de postconfirmació, Iglesia jove… He jugat a futbol i bàsquet, vaig al gimnàs i des de 1996 participo amb la colla castellera dels Capgrossos.
Treballo al Centre Especial d’Ocupació (CEO) de la Fundació Maresme. He fet de fuster, de jardiner, de pintor, de muntar mobles… Ara treballo de manteniment, dono la volta per tots els centres que té la fundació i arreglo el que calgui: internet, ordinador, passar fils, canonades, rentadores…

Continua llegint «Quan el Pare ens convida»

L’aprenentatge del silenci

(Dolores Aleixandre) L’itinerari vital d’Elies apareix marcat per dues muntanyes: el Carmel i l’Horeb (Sinaí). En la muntanya del Carmel, Elies es relaciona amb el Déu del triomf i del poder que sembla emmotllar-se als seus desigs i el porta a desafiar els sacerdots dels déus pagans, a acabar amb ells i a resultar triomfant en el conflicte (1 Reis 18).

Amb tot, després ha de fugir i s’endinsa en el desert on viurà una experiència amb tant de defalliment i desesperança que arriba a desitjar la mort. El desert va ser per a Elies lloc de desesperació, de feblesa i de conversió i aquest contacte amb els seus límits li restitueix la seva veritable identitat i li dona l’oportunitat de conèixer un Déu que es comunica amb ell d’una altra manera. Continua llegint «L’aprenentatge del silenci»

La tardor ens convida al silenci

(M. Àngels Termes, editorial núm. 4) Certament, després de tot el soroll i l’enrenou de l’estiu, la tardor, amb la natura que de mica en mica es va despullant i amb les nits cada cop més llargues, ens convida al silenci.

Encara que la nostra societat el vulgui bandejar, el silenci, i encara que ja abans del desembre omplirà els nostres carrers de llums per foragitar la foscor i de grans altaveus que no ens el deixaran assaborir, aquestes pàgines volen ser una invitació a retrobar-lo. Continua llegint «La tardor ens convida al silenci»

Maria Guarch: «Evangelitzar és pensar en els altres, no en tu mateix»

Ens trobem amb la Maria davant del casal parroquial de La Sagrera, a Barcelona, sota un sol de justícia i amb la música de fons d’unes cotorres amb ganes de marxa.
La Maria Guarch té 28 anys i és veïna de la Sagrera, un barri de Barcelona amb un ric teixit associatiu, on parròquia i entitats comparteixen uns quants espais en bona convivència. Ha estat monitora de l’esplai durant molts anys. És membre de la JOC (Joventut Obrera Cristiana). Va estudiar filologia i treballa al Centre de Pastoral Litúrgica com a correctora. Continua llegint «Maria Guarch: «Evangelitzar és pensar en els altres, no en tu mateix»»