Celebrar des de la convivència

(Jorge de Dompablo, Madrid ) Som la casa de l’Asociación San Francisco de Asís i som també la Parròquia Nuestra Señora de la Guía, dos mons aparentment aliens, una casa que acull persones que necessiten una llar i una petita parròquia de Madrid.

Jo soc Jorge de Dompablo, el rector i també qui acompanya i viu acompanyat en la casa per les persones sense llar (la majoria d’ells són immigrants africans, però també exreclusos i altres extoxicòmans espanyols). Així visc, entre la parròquia i la casa, intentant seguir els ensenyaments que vaig rebre en el seminari. Eren altres temps, els del Cardenal Tarancón, uns temps en què se’ns animava a ser una Església oberta, exposada a les realitats i patiments de la seva gent i dels seus barris.

Avui, des de l’alegria, vull compartir amb vosaltres el que fem, i dic fem perquè no estic sol, voluntaris i persones de la parròquia m’ajuden en els assumptes de la parròquia i de la casa que, al cap i a la fi, són moltes vegades el mateix. Només em centraré en un aspecte concret, com aquests dos mons tant diferents són ara dos mons que es barregen i s’enriqueixen mútuament. El primer punt de trobada acostuma a ser la parròquia, l’Eucaristia.

La nostra Eucaristia és celebració d’una comunitat intercultural, diversa en orígens i formes de vida, joves de Ghana i Camerun comparteixen banc amb ancianes del nostre barri i amb gent molt diversa que ve a la nostra parròquia buscant precisament això, l’Eucaristia en convivència i celebració. En la nostra pregària es barreja l’accent de l’equatorià amb el del madrileny i el de tots ells amb les paraules mal pronunciades dels africans que només porten uns mesos a Espanya i aquesta és, precisament, la senzillesa i la grandesa de la nostra litúrgia. Aquesta convivència i aquesta litúrgia, però, estarien buides si no hi hagués alguna cosa més, si no intentéssim crear de mica en mica una autèntica comunió.

Compartim el nostre temps i les nostres vides en dinars o sopars parroquials conjunts en què ens coneixem i ens barregem gent de tota edat, de tota condició, fins i tot de tota religió i de vides molt diferents o potser no tant. I així, a poc a poc, sense fer grans o complexes planificacions, senzillament compartint les nostres vides, les persones de la parròquia venen a la casa, col·laboren i es relacionen amb els que hi conviuen, amb els africans que acaben d’arribar i només saben tres paraules o amb els que han passat l’infern de la presó o la droga.

I sense gairebé ni adonar-nos anem veient que la casa d’acollida es recolza cada vegada més amb la parròquia i que la parròquia cada cop es recolza més en les persones que han passat per la casa en algun moment de la seva vida. Pas a pas estem arribant a ser una única entitat, una parròquia oberta als homes i dones del seu barri però oberta també als homes i dones d’altres barris, d’altres vides, d’altres països i cultures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *