Disset parròquies i una sola comunitat

Entrevista a Chistian Burillo, rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà.

Mercè Solé, entrevista; Marta Pons, vídeo.

(Mercè) Arribo a Oceja, a la Cerdanya francesa, un dilluns feiner. El Pirineu ja està enfarinat i els colors de la tardor llueixen en un dia radiant. Em sorprèn trobar una solemne cercavila. Les autoritats engalanades, amb una banda musical desfilen pels carrers: se celebra el 101 aniversari de la fi de la primera Guerra Mundial. Una celebració que, és clar, ens passa desapercebuda a l’altra banda de la frontera.

Mn. Christian Burillo viu a la rectoria d’Oceja, com a rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà. Una comunitat que aplega 17 parròquies, en una zona rural i turística molt vinculada, és clar, a la Cerdanya espanyola per la seva història i també per la seva proximitat física, de manera que a l’hivern és més fàcil per a ell arribar-se a Puigcerdà que no pas a Prada de Conflent.

Mn. Christian, que és fill d’un exiliat espanyol, i que va néixer prop de Perpinyà, parla català, castellà i francès i manté la doble nacionalitat i es troba bé en totes dues cultures. Era un treballador del sector de l’automòbil, quan se li va proposar formar-se com a diaca. «El Senyor em va estirar, diu, i vaig acabar sent prevere».

¿Com ha estat aquesta incorporació a la comunitat parroquial?

Vaig arribar a Oceja fa uns cinc o sis anys en el meu primer destí com a capellà. Aleshores hi vivien un parell de capellans, ja molt grans. Un d’ells va morir i l’altre s’ha jubilat. Quan vaig quedar sol, vaig veure que havíem de canviar totalment la forma d’organitzar-nos. Perquè jo anava corrent tot el dia d’un lloc a l’altre i mai no tenia temps d’estar amb la gent ni de conèixer-la. Per tant vaig proposar de fer uns canvis que ens implicaven a tots: dir una única missa, que anirà voltant pels diferents pobles. Al principi, com és natural, vaig trobar-hi algunes resistències, però crec que ara tothom ho valora positivament, perquè hem crescut com a comunitat i en consciència que l’Església la fem plegats. Només podrem anunciar la Paraula del Senyor i viure-la com ell ens mana, si anem plegats.

Aquest creixement es manifesta en el fet que ja no funcionem tant com a capelletes: ens coneixem més, ens sentim nostra la realitat del veí, ens ajudem mútuament.

Vaig proposar de fer uns canvis que ens implicaven a tots: dir una única missa, que anirà voltant pels diferents pobles

Però això comporta una organització acurada.

Bé, a totes les parròquies hi ha cartells amb els llocs i hores on celebrem la missa. La gent dels nostres pobles i també els turistes s’han acostumat a consultar la pàgina web, on tot això està exposat (http://www.paroissescerdagnesaintroch.com/), i a més a més… sempre ens quedarà el whatsapp, que és una forma molt assequible de comunicar-nos.

¿Quines altres reorganitzacions heu adoptat?

Potser la més significativa és la dels «equips funerals». En els nostres pobles, continua molt vigent la demanda d’exèquies cristianes, encara que de vegades les famílies no son ja practicants. Per tant, bona part de la meva feina com a prevere era donar-hi resposta, cosa difícil perquè no puc ser a tot arreu. Per això vam decidir tirar endavant un equip de persones que s’ocupen d’atendre l’atenció als familiars dels difunts. Totes elles han rebut una formació específica del bisbat, disposen d’uns materials pràctics que hem elaborat i es van reunint per compartir encerts i dificultats. Val a dir que en un principi va semblar una novetat difícil de pair, però quan la gent ha vist que ho feien tan bé, tothom ha acabat per acceptar-ho.

¿La gent no ho pot viure com enterraments de primera i enterraments de segona, sobretot en pobles petits?

No. En principi, quan rebem l’avís d’algú que mor, el membre de l’equip que se’n fa càrrec visita la família, a casa o al tanatori, i fa una pregària amb ells. I d’acord amb les característiques del difunt, prepara la celebració, lectures i cants, intentant que la gent s’hi senti reflectida. T’he de dir que ho fan millor que jo, perquè els capellans correm el risc de caure en la rutina. Això sí, sempre fem una benedicció, mai una Eucaristia. Si la gent vol que preguem pel seu difunt a l’Eucaristia, el convidem a participar-hi diumenge, com un fet comunitari. I ens hem endut sorpreses agradables, en aquest sentit, de gent que ha continuat venint.

¿Com vetlleu per la participació litúrgica de la gent?

Intentem que la gent hi sigui present d’una manera activa. Amb els cants, per exemple. A la nostra zona costa trobar bons monitors de cant i seria molt difícil que pogués sortir una petita coral o un grup de músics. Cada any fem una petita publicació dels cants que cantarem durant aquest temps, perquè la gent els tingui a mà. Quan hi ha cants nous, jo, durant les celebracions, a través del mòbil, en poso una versió cantada per donar seguretat, perquè la gent canta millor si pot trobar suport en algú que canti bé. A mesura que veig que el cant es va aprenent, jo vaig reduint el volum de la cançó. És una forma senzilla d’ajudar-nos mútuament a cantar.

Tenim tres centres de catequesi, a les tres poblacions més grans… els nens comencen ben aviat, amb cinc o sis anys.

¿I els joves?

Procurem anar-los donant protagonisme. És impensable pensar que avui els joves es quedaran asseguts mentre nosaltres els anem explicant coses. Són inquiets i necessiten participar activament en les coses. A missa, els proposo de fer alguna de les lectures o de servir a l’altar, amb alba o sense. No fa gaire vaig proposar a un jovenet que s’està preparant per al baptisme si volia ajudar-me a missa. Li vaig dir que ja li aniria dient què havia de fer i que no patís, que tots ens equivoquem. Ho va fer molt bé. Quan l’endemà vaig comentar-ho a la seva mare, que té una botiga, em deia: «No ha parlat de res més des d’ahir».

¿Com plantegeu la catequesi?

Tenim tres centres de catequesi, a les tres poblacions més grans (Oceja, Bourg-Madame i Sallagosa). Els nens comencen ben aviat, amb cinc o sis anys. Després fan la primera comunió i més tard continuem fins a la confirmació. Després, a banda de les dificultats habituals, hi ha el fet que molts joves fan el batxillerat a Font Romeu o bé continuen estudis superiors a Toulouse o a Barcelona. A França hi havia el costum de, un parell d’anys després de la primera comunió, fer la «Comunió solemne», que en realitat consistia a fer una professió de fe. Ho mantenim per a les famílies que ho desitgen, però l’accent el posem en el sagrament.

¿I el tema de la immigració com el viviu?

De fet, amb el mateix recel i fins i tot odi que a tot arreu, però la veritat és que quan coneixem la gent de prop, aquests recels desapareixen. Quan et trobes amb algú a qui veus plorar, patir, que està deixat de tots, la cosa canvia molt. L’immigrant passa a ser considerat una persona, un germà, un fill. He de dir que he tingut ocasió d’acompanyar-ne algun que ha patit una malaltia greu, fins a la mort. Perquè tant jo com el capellà de Puigcerdà, mossèn Josep Grau, intentem ser tant presents com podem a l’hospital de la comarca, que és a Puigcerdà, on la nostra feina és ben valorada i on sovint ens fan conèixer persones, de confessions diverses, que agraeixen que els escoltem.

Sou un bon equip, doncs.

Som un equip molt senzill i no gaire estructurat, perquè som pocs. A banda de la comunitat, sé que puc comptar amb Mn. Josep Grau i també amb Carles Llopis, veïns i germans. El Carles s’està preparant per esdevenir diaca per la nostra Cerdanya. Déu ens ha concedit aquesta gràcia: de ser comunitat i de trobar persones que vulguin treballar-hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *