Crear vincles, acollir-nos mútuament

Galilea.153 núm. 9 | Amb la Teresa Piella, la Maria Arrese i en Cornelio Petras parlem de l’Espai Rosalia Rentu i el seu paper en l’acollida al barri del Raval (Barcelona)

Des de fa set anys, cada nit, faci fred o faci calor, sigui Nadal o la revetlla de Sant Joan, un grup de persones voluntàries es troben al barri del Raval de Barcelona, a l’Espai Rosalia Rendu, fan una petita lectura i reflexió en comú, i surten de dos en dos per trobar-se amb les persones que dormen al carrer.

Aquests encontres, que a poc a poc generen relacions més o menys estables entre les persones, estan desprovistos d’efectes pràctics: no pretenen resoldre la situació de les persones sensesostre ni facilitar-los tot allò que de vegades ens sembla una necessitat peremptòria. Volen, senzillament, crear vincles, uns vincles que després poden facilitar l’accés als recursos que calgui, però que d’entrada són, senzillament, un reconeixement mutu i una aproximació entre persones.

«Vincles», un projecte de la Fundació Social de les Filles de la Caritat, és el pretext per sostenir aquesta conversa que mantenim amb Maria Mulet i Maria Arrese, Filles de la Caritat, Teresa Piella, voluntària, i Corneliu Petras, hoste d’Arrels i veí del Raval, per més que el seu veïnatge passa per haver dormit al carrer durant molts i molts anys.

Ser algú per a algú

En Corneliu ens explica que va conèixer «Vincles» a través d’un company seu, quan dormia al darrere del mercat de la Boqueria: «Quan dorms al carrer se t’adrecen persones de tota mena i et passen coses bones, però moltes de dolentes. Hi ha qui beu molt, hi ha qui es droga amb maria, coca, heroïna… També hi ha qui busca brega. Cadascú fa la seva vida. Aprens a conèixer les persones».

Ell té ben present una persona que ha estat clau, tant en el seu propi procés, com en el desenvolupament del projecte de «Vincles», la germana M. Àngels Segalés, una religiosa que ha viscut durant molts anys al carrer, en les mateixes condicions que els sensellar, i que, en contacte amb les Filles de la Caritat i junt amb d’altres institucions. Ella ha promogut aquesta entitat, que pretén crear vincles i posar les condicions perquè les persones que viuen al carrer recuperin la capacitat de ser algú per a algú i la motivació per buscar sortida a la seva situació.

Aquest projecte vol crear vincles i posar les condicions perquè les persones que viuen al carrer recuperin, si és el cas, la capacitat de ser algú per a algú i la motivació per buscar sortida a la seva situació.

«Vincles», doncs, basa la seva actuació sobretot en la relació interpersonal. El servei disposa d’un petit local (cedit també per les Filles de la Caritat) al Raval, amb alguns llits i espais agradables per fer un cafè, fer petar la xerrada o jugar a alguna cosa, i també una dutxa per a emergències.

Anar al ritme de les persones

«A mi “Vincles” m’ha transmès sobretot esperança. Et sents més persona si hi ha algú que et coneix i et saluda des del respecte», diu Corneliu. «És un procés que pot ser molt llarg –hi afegeix Maria Arrese– perquè hi ha qui no té ganes de parlar, al principi, i cal respectar molt el ritme i el tarannà de les persones. La idea de “Vincles” va sorgir perquè vam observar que, fins i tot en moments de molt de fred, molts sensellar es resisteixen a anar als albergs i es neguen a pujar a la furgoneta que els podria portar a un lloc menys inhòspit que el carrer».

Alguns d’aquests llocs resulten incòmodes, però ho són sobretot perquè costa molt anar-hi si no t’hi espera cap cara amable o coneguda». Cal un espai accessible, on tothom, encara que s’estimi més viure al carrer, hi pugui anar en cas de necessitat perquè no es troba bé, perquè plou molt o perquè s’ha barallat amb algú. Crear vincles, des de la llibertat, afavoreix l’ús d’aquests espais.

És un punt d’arrencada que pot permetre treballar altres qüestions com la salut. «M’hagués resultat molt difícil sortir de la meva pancreatitis sense “Vincles”–diu Corneliu–. “Vincles” és un espai de confiança, de tranquil·litat, que em permet programar-me les coses i vetllar per la meva salut».

Comencem oferint conversa. Ho fem de dos en dos, perquè ens ajudem mútuament per connectar de la millor manera amb la gent del carrer. Al cap d’un temps, si la persona té un perfil adequat, li oferim venir a l’espai de «Vincles».

Són processos llargs, expliquen la Teresa i la Maria Arrese, que no s’han de forçar. «Comencem oferint conversa. Ho fem de dos en dos, perquè això ens permet, als voluntaris, complementar-nos. De vegades fa falta algú més enèrgic, o més dolç, o un home o una dona, o algú jove o algú gran. Ens ajudem mútuament per connectar de la millor manera amb la gent del carrer. Al cap d’un temps, si la persona té un perfil adequat, li oferim venir a l’espai de “Vincles”».

A «Vincles», a més a més de la vuitantena de voluntaris que hi col·labora, hi ha també alguns professionals, que actuen com a pal de paller i que hi són durant el dia.

«Això del perfil és complicat –diu la Maria Mulet–. Ens va costar molt arribar a uns criteris comuns perquè la realitat social amb què ens trobem és molt diversa, però sobretot tenim molt en compte que cal actuar sempre amb molta flexibilitat i posant en el centre la persona».

Sortir a l’encontre de qui, sol, no vindrà

Les dues Maries, Filles de la Caritat, senten que en aquest projecte hi batega el cor de sant Vicenç de Paül. «La nostra congregació ofereix molts recursos socials. Però la germana Genoveva Massip, una persona molt coneguda al barri de la Barceloneta, sempre ens deia que ens calia anar més enllà d’atendre a qui ens arribava: havíem d’anar a trobar aquells que no venien. Hi ha tres frases molt inspiradores de Vicenç de Paül. Deia sempre que els pobres que ni tan sols saben on van eren el seu pes i el seu dolor; deia que com més bruts i desagradables es mostraven, més calia fer-los sentir el teu amor i que només per l’amor és possible el perdó».

Aquest espai, les religioses el senten molt lligat a la persona de Rosalia Rendu, una Filla de la Caritat que fa 200 anys ja treballava, amb universitaris, en aquest sentit. De fet, a l’entrada del recinte, hi ha un pedrís que vol significar aquest espai de trobada: un lloc on dues persones poden seure per conversar.

Ens resulta inimaginable veure un racó determinat de la plaça, sense pensar en la persona que hi dorm, en el seu nom, en la seva història.

Rosalia Rendu també insistia en l’aspecte de la sensibilització, que avui, com es manifesta en la nostra conversa, té a veure amb les polítiques socials i econòmiques. Fer-se conscient de les conseqüències de determinades polítiques és, doncs, un dels efectes que té «Vincles» en les persones que hi participen.

A hores intempestives

La Teresa, infermera en actiu, mestressa de casa, mare i àvia, ve de Granollers a Barcelona un parell de cops al mes, a les 9 del vespre, per fer el seu voluntariat a «Vincles». «Quan vinc, seguim amb la persona que m’acompanya la ruta que ens marquen i anem trobant tothom, respectant la fragilitat i la situació de tothom. Jo ja havia fet de voluntària hospitalària, però valoro molt aquesta feina de “Vincles”».

«Resulta sorprenent –diu Maria Arrese– com a poc a poc cadascuna d’aquestes persones va trobant un espai dins teu. Ja ens és inimaginable veure un racó determinat de la plaça, sense pensar en la persona que hi dorm, en el seu nom, en la seva història. Una vegada, en uns exercicis espirituals, em vaig dedicar a comptar-les, i recordava i localitzava perfectament més de 80 persones!».

Tots plegats estan d’acord que els voluntaris formen un grup ben cohesionat i ben divers: advocats, estudiants, algun mosso d’esquadra, gent gran, gent jove, homes, dones (en un percentatge equilibrat, cosa no gens habitual). I tots s’han fet conscients que a la vida pots tenir de tot… o pots dormir al carrer. Ningú no té la seguretat que això no li acabi passant a ell. Cadascú té la seva pròpia filosofia de vida, no tothom és cristià.

El tracte amb els marginats ens evangelitza, ens ajuda a créixer, a ser humils, més pobres i més propers. Descobreixes la impotència. Potser no podem fer res humanament, però sí confiar que alguna cosa floreix, encara que sembli amagada… Ells son els mestres en el camí de l’esperança.

Genoveva Massip

Corneliu intervé per dir que justament és molt important aquesta diversitat i que ell mateix és cristià ortodox i sempre s’hi ha sentit ben acollit. «“Vincles” també és el lloc on he pogut conèixer la Maria Mulet, que al capdavall és una persona a qui gairebé considero com si fos la meva mare. Durant molt de temps vaig pensar que volia morir i m’entretenia imaginant amb quines pastilles ho faria. “Vincles” m’ha retornat l’esperança i les ganes de viure. “Vincles” és vida gràcies a la Maria, al Jordi, a la M. Àngels».

I és que l’acollida, reconeixen tots quatre en acabar la conversa, és sobretot acollida incondicional i sense jutjar, és espai on floreix la relació i d’on arrenca el futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *