Dones lliures i felices

L’equip de redacció de la revista Galilea.153 parla de les dones i de l’Església.

(Equip de redacció)

No ens enganyem. Aquest és un tema delicat per tractar avui dins l’Església. Delicat perquè una de les transformacions socials més profundes del passat segle ha estat el protagonisme creixent de les dones, guanyat a pols en el dia a dia, mentre que el discurs oficial de la nostra institució eclesial en relació al paper de les dones amb prou feines s’ha mogut d’on era, fins i tot després del Concili. I delicat també perquè algunes de les reivindicacions feministes més emblemàtiques, sobre la sexualitat, el divorci i l’avortament han entrat en conflicte directe amb el fons de la doctrina catòlica, si més no tal com es formula tot plegat.
Com que la redacció del CPL (la M. Àngels, en Toni, la Quiteria, la Maria i jo mateixa, la Mercè) som així d’agosarats, hem pensat que en aquest número, en lloc d’entrevistar alguna persona rellevant, ens aniria molt bé compartir reflexions i propostes, que us fem arribar.

¿A l’Església hi ha homes que no estimen les dones?

Bé, a banda de la semblança amb el títol d’alguna novel·la negra d’èxit, estem segurs que valdria la pena que l’Església sencera projectés una mirada neta i amorosa sobre els rols socials d’homes i dones intentant entendre les raons de fons de la lluita. ¿Per què no valorar en positiu, per exemple, els indubtables avenços de molts homes en l’atenció i cura de les persones? En un món que només valora l’èxit social i econòmic, ocupar-se dels vulnerables de casa és vist com una càrrega, com una pèrdua. Podem ajudar a entendre que acompanyar les persones és un guany ben evangèlic, que fa créixer en comunicació, en estimació, en valoració de la fragilitat, en espiritualitat. I que alliberar les dones d’un rol de submissió és també alliberar els homes d’un rol de «mascle alfa», i perdoneu l’expressió.
Seria una manera també de sortir al pas d’aquesta percepció, molt estesa, que entén que en la vida d’una persona laica Déu no hi és present amb tanta intensitat com en altres formes de vida. Surt en la nostra conversa la situació ben real d’una veïna que té cura alhora d’una filla discapacitada, d’un marit amb Alzheimer i d’una sogra molt vella. Fer aquestes tasques és sens dubte viure i fer viure intensament l’amor de Déu, però és vist per molts com un «dedicar-se al món» una mica devaluat i acompanyat de la paraula «abnegació», que continua considerant l’atenció a les persones com una feixuga càrrega.
Aconseguir una mica més d’empatia de la institució amb les dones sens dubte aportaria més credibilitat a l’Església i facilitaria un millor diàleg en els temes més conflictius.

«Les nenes bones van al cel… i les dolentes a tot arreu»

Doncs sí, com diu aquest eslògan feminista, devem ser més aviat dolentes, perquè constatem que hi ha una gran presència femenina en espais públics molt diversos: des de les entitats a la mateixa Església. Una altra cosa és el paper que hi juguem. Amb tot, la visibilitat de la dona i la progressiva distribució equitativa del poder ens ha canviat la mirada, que automàticament compta la proporció existent entre el nombre d’homes i de dones. Per això els espais on una majoria de membres o senzillament un grup de poder fa cara únicament masculina ja ens resulten xocants i no ens comuniquen res de positiu.
Dins l’Església això és molt notori perquè els espais on es prenen decisions van associats a tres àmbits on les dones no hi som gaire (o gens) presents. En primer lloc, el coneixement intel·lectual. «Doctores tiene la Iglesia», diuen. Però de «doctores dones» no n’hi ha gaires. En segon lloc, la litúrgia mateixa. Els ministres ordenats són homes i la porta per qüestionar aquesta limitació roman tancada. I en tercer lloc, les decisions últimes en matèria pastoral, econòmica, comunitària, etc. queden dipositades en preveres i bisbes.

¿Hi ha propostes?

Potser no costaria gaire, només la voluntat de compensar una història molt esbiaixada, que les facultats de teologia fessin l’esforç de facilitar l’accés als estudis reglats d’alt nivell als laics i laiques i de becar-los quan convingui. Si els bisbats bequen alguns capellans per doctorar-se a Roma, ¿no es podria fer el mateix amb laics i laiques? En qualsevol cas, la formació a tots nivells per a homes i dones hauria de ser un objectiu prioritari.
L’actual situació de manca de preveres, de dificultat per donar resposta a les necessitats de les comunitats, potser justificaria una revisió del paper que tradicionalment s’ha reservat a preveres i diaques, a partir de l’eclesiologia que proposa el Concili Vaticà II. Simplificar algunes estructures, distribuir responsabilitats –a homes i dones laics– dins la comunitat podria afavorir que els ministres ordenats prioritzessin amb tranquil·litat les tasques pròpies del seu ministeri. Tot plegat, no pas per donar «poder» a les dones, sinó per garantir qualitat litúrgica, sortida evangelitzadora, atenció a les perifèries. Catequesis, grups de Càritas i de solidaritat, moviments diversos, pastoral de la salut, equips de litúrgia, educació cristiana, són realitats eclesials plenes de dones. ¿Per què no comptar-hi a l’hora d’assumir delegacions i responsabilitats diocesanes?
I sobre les grans decisions en relació a l’ordenació de preveres i diaques, la nostra aportació només passa per demanar que s’obri el ventall de reflexions i discerniments al conjunt del Poble de Déu i que es tinguin en compte, al costat de totes les consideracions bíbliques, evangèliques, patrístiques i de la tradició, les consideracions de la vida, de l’antropologia, de la història i de les necessitats actuals. Per avançar en la fraternitat i en la comunió que ens demana la fe mateixa.
Treballem, en definitiva, per una Església on les dones se sentin acollides, estimades, valorades, lliures i felices.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *