Mirar enrere i endavant

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 10

És bo mirar enrere per veure com s’ha avançat en la integració de les persones amb discapacitats sensorials o de mobilitat. Avenços mèdics, fisioterapèutics, tecnològics i mecànics, i també l’eliminació de barreres arquitectòniques, han ajudat a aquesta integració. Personatges públics com Stephen Hawking o esportistes coneguts, que després d’accidents invalidants han demostrat que és possible aquesta integració, hi han col·laborat.

És bo mirar enrere per descobrir que no fa gaires anys els fills amb alguna discapacitat intel·lectual s’«amagaven» a casa. Prevalia, crec jo, un sentiment atàvic i absurd de culpa, com el que surt en algun passatge de l’evangeli (cf. Joan 9,2). O senzillament hi influïa el no saber què fer o pensar que no es podia fer res. Per sort van sorgir pares que van tenir clar que aquest no era el camí i es van associar per trencar aquella ocultació i anar adquirint visibilitat i drets fonamentals, com per exemple el de l’educació. I també perquè la societat en tingui cura, i no tot recaigui sobre les famílies.

És bo mirar enrere per valorar el camí transformador que s’ha fet. Cal mirar endavant com a comunitat cristiana. ¿Acollim les persones amb discapacitat? ¿Estan incloses en les nostres celebracions? En aquest número cerquem respostes i trobareu experiències viscudes i propostes que tots podem posar en pràctica.

I encara ens cal mirar molt més enllà. Els articles de Rosa Blázquez i Germán López-Cortacans ens fan descobrir que la vulnerabilitat, la feblesa, la incapacitat, la fragilitat i la dependència formen part de cada un de nosaltres. Per això hem titulat aquest número Església (dis)capacitada perquè tots els que en formem part tenim les nostres capacitats i discapacitats. I, com diu la Isabel Cano, «totes les persones tenim capacitats que fan créixer l’Església».

I fent un pas més, us deixo amb la darrera frase publicada en aquesta revista:

Les persones amb discapacitat són fills estimats de Déu, creats a la seva imatge i semblança, que ens condueixen cap a Ell i ens revelen el rostre d’un Déu que, d’una manera misteriosa, també té discapacitat.

Ana Berástegui – Jorge Úbeda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *