Expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova

Mercè Solé, Viladecans
Vídeo: Marta Pons, Terrassa

Una tarda assolellada d’hivern, al terrat de la rectoria de la parròquia de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú. Al darrere, com si fos un decorat, el campanar, exempt, de la parròquia i la façana principal d’una església del segle XVIII que, curiosament, està girada d’esquena a la Rambla Principal de la ciutat. Aquest és l’espai que hem triat per mantenir una conversa amb Elisenda Almirall, una jove de 31 anys que treballa amb el patrimoni cultural del Bisbat de Sant Feliu.

¿D’on et ve aquest interès per l’art?

Sempre m’ha captivat el món de les arts. M’agradava especialment la música i tocava el piano i el violoncel. Però, a l’hora de triar el meu futur professional, em vaig decidir per estudiar la carrera d’humanitats. Després vaig fer un màster d’estudis comparatius d’art, literatura i pensament i que em va portar a aprofundir en el concepte de bellesa i el simbolisme. En aquest context vaig acabar fent la tesina sobre l’encreuament entre la religió i l’art en el nostre món. Gràcies a una beca de la Fundació Joan Maragall, vaig poder anar a Roma a continuar els estudis a la Universitat Gregoriana. L’estada a la ciutat em va permetre conèixer refl exions i esforços que s’estan fent des de l’Església per entrar en diàleg amb la cultura i l’art i vaig poder treballar especialment un projecte sobre com transmetem la Bona Nova a través de l’art contemporani en temples i ermites de Catalunya. Actualment estic finalitzant el màster sobre art i culte cristià a Sant Anselm de Roma, un lloc de gran tradició litúrgica.

La majoria d’esglésies, però, compta amb una gran quantitat d’obres pictòriques i d’escultures de segles diversos que s’acumulen i que de vegades expressen missatges gairebé contradictoris. ¿Quin paper té l’art en una església? ¿Què en diu el Concili Vaticà II, per exemple?

El Concili diu que qualsevol cosa que posem a les nostres esglésies ha de ser noble, bella, però no determina cap estil artístic. Aquest fet obliga a una reflexió comunitària sobre quin missatge volem transmetre i com volem fer-ho. No es tracta pas de posar-hi aquesta peça o aquella, sinó que sigui signifi cativa i sigui capaç de fer visible l’invisible.

De fet quan parlem d’art estem parlant de moltes coses: l’espai arquitectònic, la música, l’orfebreria, la pintura, l’escultura…

Estem parlant de tot el que afecta els sentits, incloent-hi, per exemple l’encens, que forma part dels actes litúrgics. Tot plegat ens ajuda a establir un diàleg amb Déu. Són vies d’obertura, camins.

Intueixo que encara que a determinades esglésies hi hagi pintures o escultures de gran valor, no sempre nosaltres estem educats per valorar-les i, encara, perquè formin part de la nostra manera d’expressar la fe.

Hem perdut una mica els referents. Cada vegada hi ha menys persones que coneguin la tradició cristiana. I les comunitats no estem gaire avesades a explicar allò que tenim i allò en què creiem.

És fàcil d’observar que quan visites un espai sagrat reps molta informació dels aspectes artístics, però molt poca o cap de l’experiència espiritual o explícitament cristiana que hi ha al darrere. Es produeix una dissociació.

S’estan fent passos endavant. A Catalunya tenim Catalonia Sacra, per exemple. A Roma va sorgir un moviment que es diu pietre vive i que ofereix, més enllà d’una visita turística, una explicació del signifi cat de les peces artístiques i del perquè del seu emplaçament. L’acte s’acaba amb l’oferiment d’una pregària. Les visites turístiques habituals són una bona font de recursos econòmics, però aquesta altra visió ajuda a veure la funció de l’art i la relació que jo estableixo amb ell.

Hi ha esglésies on s’acumula tant d’art en els vitralls, les escultures, les capelles, que no trobes un espai on descansar la vista, on viure una mica el buit del silenci. Pots arribar a tenir cinc representacions de la Mare de Déu quan mires al presbiteri… És clarament un excés, però no sé gaire com s’ha de resoldre.

Ens trobem amb els dos extrems. És a dir, les esglésies que estan buides i les que estan molt plenes d’objectes. I els dos conflueixen en el fet que, sovint, no s’han pensat bé. Cal analitzar per què passa. En el cas dels espais buits, és una de les opcions principals de l’arquitectura actual i, aventurant- me, no podem descartar que sigui la reacció a la falta de concentració que patim tots, fruit de les dinàmiques de multitasques que vivim. A l’altra banda hi trobem espais amb acumulació d’imatges en tots els racons. En ambdós casos faríem bé de preguntar-nos: ¿per què tenim aquesta marededeu aquí? ¿Fa la funció que ha de fer? Sí o no. ¿Com podem millorar l’espai? Potser n’hi ha prou a reubicar les coses i podria millorar molt. La comunitat ha de fer l’esforç d’aturar-se i discernir, prescindint del «tota la vida s’ha fet així». La configuració de l’espai ajuda a pregar quan entres a la parròquia. No n’hi ha prou en contractar un artista, encara que sigui boníssim i segurament caríssim. Primer és imprescindible pensar què volem aconseguir i després ja veurem què cal fer per assolir-ho.

Quan miro les esglésies, veig que hi ha molts símbols que poden resultar de difícil comprensió no només per a la gent que no té una cultura cristiana sòlida sinó per a la manera com els cristians avui vivim la nostra fe. Poden haver-hi moltes imatges de sant Sebastià o sant Roc, però cap referència al que passa en el món o a les benaurances. Per mi això és una difi cultat. Veient l’art d’altres èpoques, veus que el que expliquen les imatges del segle IV sobre Jesús és molt diferent del que s’explicarà després al segle XV o XVI. En comptes d’insistir en el naixement i en la mort de Jesús, parlen sobretot de la seva vida. I tenen una manera d’expressar la resurrecció de Jesús que és molt diferent del que després es veurà.

En els primers segles hi ha un punt molt vivencial. Nosaltres també hauríem d’expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova per a nosaltres i per al nostre món. Però no hem de menysprear la història. Som hereus de les cares de patiment del Barroc i encara les podem aprofitar si som capaços d’explicar-nos bé. Nosaltres tenim un bagatge i no el podem eliminar. Si encomanem una obra a un artista d’avui hem de tenir clar què volem expressar, establir un diàleg sincer amb l’artista i partir de la interioritat de tots els implicats en el procés de creació. Una imatge per si sola no comunica res si no hi ha vida. Els que ens han precedit són fills del seu moment i nosaltres actualitzem i donem alè a les obres que van crear pregant davant d’elles. Al mateix temps, una representació del dolor no sempre és símbol de derrota. Per exemple, podem veure Moisès patint, però darrere d’ell hi ha una història d’aspiració a la llibertat del seu poble. És veritat, però, que solem posar l’accent més en el Divendres Sant que en la Pasqua i oblidem que l’Eucaristia és una gran festa pasqual.

Ja, per acabar,¿què hauria de tenir una obra d’art sacre?

Que surti directament del diàleg amb Déu o amb el transcendent. Que realment estigui basada en l’experiència interior. Que sigui vivencial. Que sigui bella. L’obra d’art sacre no pot ser quelcom merament estètic per omplir un espai, sinó que té un sentit per ella mateixa i t’ha d’obrir el camí cap al transcendent. Si una obra és veritablement bella ningú no et retraurà que l’hagis posada. Hi entra tot l’art i qualsevol estil i, en aquest sentit, fins i tot l’art abstracte, que de vegades és dels que més costa d’entrar-hi, si és creat des del cor, ens pot ajudar a posar-nos en sintonia amb el sagrat.

Sentint el que dius m’ha vingut al cap aquella pel·lícula de Pasolini, dedicada a Joan XXIII, que es deia La passió segons Mateu. Bo i ser obra d’una persona que es deia agnòstica, transmet molt bé el missatge de l’Evangeli.

Jo motivaria les comunitats a fer autocrítica i les animaria a pensar, sense por, quina és la parròquia que volem, cap on volem tirar, què ens hi ajuda, no només en l’aspecte d’imatges, també amb la música. ¿Quina és la qualitat de música que hi posem? De vegades triem una música determinada només perquè és més senzilla. Tu tens el missatge, creus que Crist ha ressuscitat, això és el que vols transmetre. La gràcia és que a través de l’art tens l’oportunitat d’obrir múltiples portes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *