José Antonio Goñi: Amb gestos, amb símbols

El llenguatge verbal no inclou tota la nostra expressivitat i contínuament estem plens de gestos i de símbols, que en aquests moments de pandèmia trobem a faltar.

Mercè Solé entrevista a José Antonio Goñi.

Dies de pandèmia i confinaments en què ens veiem obligats a renunciar al contacte físic i en què la presència i la comunicació s’expressen com poden: en la distància virtual o en la proximitat sense rostre, millor dit, rere una màscara amb la qual ens costa reconèixer-nos. Un bon moment, sens dubte, per reflexionar sobre un aspecte que solem donar per fet: el llenguatge gestual i el simbòlic. Per fer-ho ens posem en contacte amb José Antonio Goñi, rector de San Saturnino, a Pamplona, i professor de litúrgia del Pontifici Institut de Sant Anselm, a Roma, i membre, fins a fa molt poc, del consell de redacció de Galilea.153.

Els de la meva generació, que estem ja a la frontera de la jubilació, ens hem esmerçat en posar l’accent en el que és racional, menyspreant una mica tant el gest com el símbol, que ens semblaven abarrocats i sense significat.

Sí, però el cert és que el llenguatge verbal no inclou tota la nostra expressivitat, perquè no som només caps pensants. Contínuament estem plens de gestos i de símbols, que en aquests moments de pandèmia trobem a faltar. Quan es mor un familiar agraeixes el copet a l’esquena o una abraçada. I quan anem a veure una carrera d’atletisme sentim complicitat amb el gest de victòria que el guanyador fa amb els dits. I quan volem fer un regal, anem més enllà del regal en si mateix: l’emboliquem, li posem un llaç, busquem una bossa ben maca. Quan volem assentir o reconèixer que alguna cosa ha estat bona, aplaudim.

També el llenguatge no verbal

Aquest llenguatge, més enllà de les paraules, ¿és universal? ¿Serveix per a totes les generacions i arreu?

Sí i no. Si avui algú a Suècia puja a la plataforma tiktok un vídeo amb un determinat gest segurament es difondrà molt ràpidament, de manera que algunes realitats simbòliques s’estenen de forma vertiginosa. Però els que no comparteixen aquest llenguatge es queden totalment a part. Hi ha una estratificació generacional. Un amic ens ensenyava l’altre dia una casset per estrenar que va trobar a casa de la seva sogra: els més joves no sabien què era.
El mateix ens pot passar a la litúrgia. Alguns dels gestos i símbols que usem segurament tenien una gran ressonància quan van ser incorporats, però ara a vegades cal explicar-los, el que no deixa de ser problemàtic. Encara que és cert que el que no es valora en una època es pot valorar una altra vegada en una altra. És el que passa amb la presència física en comunitat. I al revés.

Alguns dels gestos i símbols que usem segurament tenien una gran ressonància quan van ser incorporats, però ara a vegades cal explicar-los, el que no deixa de ser problemàtic.

Hi va haver un temps en què el que tenia un elevat valor simbòlic era reunir-se mirant cap al lloc on sortia el sol. Perquè els donava llum i iniciava el dia. Més que el fet de reunir-se, es valorava estar «orientats», és a dir, mirar a Orient. Avui, en canvi, encara que fem vida de dia no necessitem la llum del sol per funcionar. I després de l’aïllament que patim, sens dubte «trobar-nos de nou» té un gran significat, i ens sentim cridats a un entorn circular que accentuï el sentit de comunitat.

No sempre percebem el símbol que tenim al davant. Cada sagrament té la seva simbologia. El símbol de l’aigua en el baptisme ens remet a allò que dona vida, que purifica, que calma la set, que ens fa renéixer.

Potser la desconnexió que els urbanites experimentem respecte la natura ens impedeix reconèixer alguns símbols universals…

No hem de perdre de vista que en tota cultura o realitat, el llenguatge simbòlic s’ha d’aprendre. Determinats codis, per naturals que siguin te’ls han d’ensenyar. I en la litúrgia també passa.

Signes de la nostra litúrgia

¿Quin són els signes més significatius de la nostra litúrgia?

En principi hauria de dir que el símbol més important és el de compartir la taula, el pa i el vi esdevenen el cos i la sang de Jesús. Jesús no va utilitzar signes complexos, sinó que el símbol que Jesús es fes pa, esdevingués aliment, present en el pa i en el vi, és un simbolisme molt clar. Aquest és un dels signes més significatius.

A vegades, però, els signes són ambivalents. La nostra manera de viure la reunió pateix d’individualisme. A vegades estem juntes 60 o 100 persones, cercant satisfer una espiritualitat personal de manera individual i sense saber res dels nostres veïns d’assemblea, i se’ns escapa el sentit últim de l’Eucaristia. Quan els primers cristians celebraven deien «ens apleguem per a la fracció del pa». No deien «jo vaig a missa». I ens apleguem per a la fracció del pa perquè compartim el pa de Crist.

Quan no hi ha formes individuals, això és més fàcil de comprendre, perquè cada un rep una peça del puzle. Ens sentim vinculats uns als altres i a Crist, que s’ha trencat i partit per nosaltres. El pa i el vi ens porten a reunir-nos i fa referència que som comunitat, Església.

Quan els primers cristians celebraven deien «ens apleguem per a la fracció del pa». No deien «jo vaig a missa».

A vegades quan ens demanen que expliquem símbols de la litúrgia, comencem a parlar d’encens i de colors. Aquests són símbols transitoris, però en qualsevol família litúrgica de qualsevol temps trobaràs sempre el pa i el vi, i la reunió de l’assemblea per celebrar.

¿Què podem fer per rebre millor els símbols?

És que usem els símbols de manera tan escassa, que no facilitem la seva comprensió. Usem el símbol de l’aigua, però quan bategem cauen tres gotetes. Usem el símbol del pa i del vi, però posem formes individuals i no permetem combregar amb el vi. Usem el símbol que ens reunim, però som pocs a missa i escampats en un gran temple. D’aquesta manera impedim que els símbols s’expressin per si mateixos.

O encensem el leccionari en un determinat moment, el besem, es beneeix amb ell l’assemblea, i acabats aquests ritus es deixa en qualsevol lloc com si fos un petjapapers. L’altre dia una amiga em deia amb dolor que havia perdut la perla d’una arracada. Amb aquelles arracades s’havia casat. I amb aquelles arracades s’havia casat abans la seva mare. Aquestes arracades, de les quals finalment va trobar la perla, tenen valor econòmic però el seu valor simbòlic el supera amb escreix. Segur que quan no les porta, no les deixa de qualsevol manera, sinó que les guarda amb cura i les deixa ben col·locades al seu estoig.

Usem els símbols de manera tan escassa, que no facilitem la seva comprensió.

Està molt clar saber si un signe és significatiu. N’hi ha prou amb veure si per als nens és important o no. Tinc una nebodeta que acostumava a portar d’escolaneta amb cinc anys. La seva mare m’explica que a vegades a casa es posa a cantar l’al·leluia. I per fer-ho es posa la manta del sofà. Perquè ha interioritzat que quan jo celebro i canto l’al·leluia porto unes altres peces de roba. És a dir, aquest cant no és un cant del carrer, no es canta de qualsevol manera. És la seva manera d’entendre-ho.

Em fa la sensació que, si més no en el meu ambient «civil», tot el que és sagrat i cristià té mala premsa, mentre que l’espiritual s’accepta molt millor. El signe de la creu pot causar rebuig, però davant una inclinació «zen» no es posen obstacles.

Sempre explico que em va cridar l’atenció quan vaig anar de jove a Taizé. En la vetlla del dissabte, en aquella carpa érem 5.000 o 6.000 joves amb les nostres llànties, cantant aquells cants repetitius, a mitja llum, i el prior de la comunitat va encendre una espelma i va passar la flama als que eren al seu voltant i de mica en mica la llum es va anar distribuint a tots. Va ser molt impressionant, a mi em van saltar les llàgrimes. Jo vaig pensar, si això ho haguéssim fet a les nostres parròquies, primer hi hauria hagut una monició explicant el què i el per què… i sense cap dubte haguéssim esguerrat el gest.
Diem que l’encens perfuma, però fem servir un encens del qual en surt poc fum i que no fa massa bona olor; diem que l’aigua ens recorda el baptisme, i aspergim gairebé sense aigua.

Connectar amb els joves

¿Com connectar amb la gent més jove, com traspassar generacionalment tot aquest tresor de significació, com fer-ho en l’època del tiktok?

Doncs no ho sé. Hem d’esforçar-nos per connectar amb els més joves a partir del seu llenguatge, com ho fa per exemple Dani Pajuelo, però no estic segur que segons quines coses es puguin transmetre per aquesta via. El problema és que alguns d’aquests llenguatges són tan difícils per a nosaltres i alhora tan volàtils que l’esforç que fem no sempre obté bons resultats. Quan nosaltres aconseguim arribar, ja han canviat. Encara que si aconsegueixes connectar, és possible que els mateixos joves el refereixin a altres amb el seu propi estil. Perquè la necessitat de donar sentit al que vivim sí que és universal.