La família, Església domèstica

Anna-Bel Carbonell i Rios, educadora i mare de família

La nostra vida s’ha capgirat per sobre del que desitjàvem. I això s’ha fet ben palès durant les diferents confinaments que aquesta pandèmia global ens ha anat imposant.

Dins l’espai familiar hem hagut d’acompanyar, escoltar, estimar, animar i també contenir mals humors, tristeses, dols i angoixes. Alhora que continuàvem creixent en la fe, acompanyant-la i deixant-la fluir.

Església domèstica

El Concili Vaticà II parla de la família cristiana com d’una petita Església domèstica, primera escola de fe per als infants. Sant Pau ja ho descriu a les seves cartes, l’Església primitiva va néixer a les cases, al si de les famílies. Aquestes primeres comunitats pregaven, treballaven la corresponsabilitat i la comunió fraterna, proclamaven la Paraula i ajudaven els més necessitats.

El papa Francesc ens recorda que qui prega aprèn a dir gràcies, i que hi ha tres paraules clau per viure en pau i alegria en la família: si us plau, gràcies i ho sento. Totes aquestes actituds les podem treballar en aquesta humil i senzilla comunitat eclesial que anomenem «Església domèstica» i que és la família.

Perquè és en aquest espai de convivència on s’estima i es perdona, s’enforteix i ajuda a créixer, s’acull i tenim la porta oberta per a tothom. I, ¿no és això el que se’ns demana com a cristians? Les circumstàncies actuals de confinament són una oportunitat per retornar i refermar aquestes arrels.

Des de ben petits, en família es proposa, gesta i transmet una fe que ens caldrà alimentar en la trobada diària. Mentre compartim, vetllem per aquest procés de tendresa relacional entre la persona i Déu Pare. Un camí lliure i gratuït, que té els seus alts i baixos tal i com es donen al llarg de la vida humana.

De manera sencilla

No es considera Església la família només perquè es vagi a missa i s’acompleixi amb els sagraments, sinó per això i per molt més. Sovint a la familiar es fa una tasca silent i constant de testimoniatge que passa d’avis i àvies, de pares i mares que pouant del que han viscut preparen el terreny. Elles i ells adoben la terra, sembren la llavor i la reguen perquè els seus nets i fills descobreixin no sols la fe en Déu Pare, sinó també qui va ser aquest Jesús home que ens parlà de perdó, d’amor, d’igualtat, de llibertat i d’encarregar-se dels altres.

Pregar en família, beneir la taula, venerar els signes cristians a la llar, donar gràcies, acompanyar en el dubte o demanar perdó… no sempre és fàcil, però compartir la vida i estimar és la raó de ser de tota família.

En una carta apostòlica que vaig llegir fa temps se’ns recordava la importància de les pregàries senzilles que les mares i els pares ensenyem als nostres fills i filles i resem amb ells. Acabava amb una dolça imatge, dient que la fe que s’ha viscut a la falda de les mares roman com un pòsit en l’ànima per a tota la vida.

Així doncs és en aquest context del bon fer i ben ser familiar, on els actes dels seus membres comuniquen més que les seves paraules i on una família ensenya als fills a respectar, estimar i pregar la vida.

Amb raó l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes parlant de la família i la fe diu:

La parella que es constitueix es converteix, ella mateixa, en una petita església de tants afectes: un lloc on l’amor ocorre cada dia com una missa privada. (…) -i acabava dient- que abraçant els pares aprenem a abraçar Déu.

Gabriel Magalhaes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *