Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església

«Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona».

Entrevista de Carme Munté Margalef i fotografies d’Antoni M. C. Canal.

Les dones van ocupant llocs de responsabilitat i de presa de decisions en l’Església, com la Màrion Roca Sagués, que fa més de tres anys va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de Secretària General i Cancellera de l’arquebisbat de Barcelona. Una feina de despatx i de portes endins, que esdevé caixa de ressonància del batec de la vida diocesana, amb vocació de sortida, com indica el mateix Pla Pastoral Diocesà «Sortim!». Una feina tan sensible com desconeguda, consistent a donar fe i gestionar tots els documents, tràmits i actes de la Cúria. També a tenir cura que tot es custodiï pertinentment a l’arxiu de la Secretaria General.

La Màrion Roca (Barcelona, 1966) ens rep al seu despatx del Palau Episcopal, una estança espaiosa, des d’on treballa estretament amb un equip de vuit persones. Al costat de la taula té una finestra amb una panoràmica privilegiada del brogit diari del Pla de la Seu, recordatori persistent que tota la paperassa que ha de gestionar i custodiar no té sentit si no és per incidir en la vida i les necessitats concretes de les persones.

El clergat, un col·lectiu d’homes

¿Com és treballar i tenir un càrrec de responsabilitat enmig d’un col·lectiu, el clergat, format per homes?

No m’ha suposat cap problema especial. El col·lectiu del clergat ja el conec de fa molts anys, m’hi sento a gust i hi treballo amb tota la confiança. Intento sembrar-hi empatia; també ganes i optimisme. A la Cúria, el Cardenal, els bisbes auxiliars, els vicaris episcopals, el provicari, el vicari judicial i els altres càrrecs són de fàcil tracte. I també treballo al costat de força dones! Els preveres són homes, sí, però no em resulta més difícil que tractar amb dones. Som persones, cadascú tal com és, i aquí rau l’esforç: intentar ser-hi per a tothom, homes o dones no és especialment rellevant.

Ha estat la primera dona a ocupar aquest càrrec a la Cúria de Barcelona. ¿Va sentir una responsabilitat afegida pel fet de ser dona?

Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona. La veritat és que ni hi vaig pensar en això de ser dona. Vaig sentir un gran impacte per allò que significava la sorpresa, la responsabilitat i el fet que em «toqués» a mi ser la Secretària General i Cancellera, com ho havia estat el meu antecessor i mestre, Mn. Sergi Gordo, durant 12 anys, qui va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (2017). Vaig quedar en xoc quan el
Sr. Cardenal em va cridar i m’ho va dir. Amb el temps, he anat gestionant aquesta sensació i fent-me el càrrec de la feina que havia intuït a quarta línia i que ara percebo més a primera o segona. Amb molta humilitat i acceptant el repte també d’estimar l’Església des d’aquesta nova tasca. D’altra banda, ja hi havia Secretàries Generals i Cancelleres en altres diòcesis de Catalunya (Girona, Tarragona, Solsona…). Això em va donar confiança, francament. Ara li tocava a Barcelona! El
Sr. Cardenal Arquebisbe va confiar en mi i jo li estic agraïda.

Fan del papa Francesc

El papa Francesc està nomenant dones per a càrrecs de responsabilitat. ¿Són passos valents que, a més, marquen les dinàmiques de les Esglésies locals?

I tant que són passos valents! Són molt bones notícies! El papa Francesc és molt coratjós i confia en les persones, independentment de si són homes o dones. I trenca motlles nomenant qui creu que ho pot fer millor. Ell va sembrant i fent camí, pas a pas, segur del que significa aquesta transformació, avançant cap a una realitat inapel·lable. M’imagino que no deu ser gens senzill per a ell i potser no tothom entén el seu missatge transformador. A mi m’anima molt! Soc «fan» del papa Francesc, de veritat. Això mobilitza les esglésies locals, i tant! Ens fa de mirall i ens dona pistes per seguir.

Ara mateix el Papa ha nomenat una dona com a membre de la Secretaria del Sínode dels Bisbes (amb veu i vot), també ha nomenat altres dones en llocs importants de responsabilitat en dicasteris de la Cúria Vaticana. Mai ningú ho havia fet fins ara. També m’ha alegrat especialment que una dona seglar sigui per primera vegada Secretària General de la Conferència Episcopal Alemanya! A la nostra arxidiòcesi tenim delegades diocesanes, directores de secretariats, secretàries del Consell Pastoral Diocesà, membres de comissions diocesanes i altres càrrecs en llocs de responsabilitat. Tots sumem i fem Església.

Fa més de 25 anys que treballa a l’arxidiòcesi de Barcelona. ¿Ha vist un canvi significatiu en la confiança en els laics, i més en concret en les dones?

Vaig iniciar-me de molt joveneta, d’estudiant, a l’Arxiu diocesà. Després vaig treballar a la biblioteca del Seminari Conciliar, més tard a la Delegació Diocesana de Missions i, finalment, a la Secretaria General. I sempre, en tots els llocs on he estat col·laborant, ho he fet ben estretament amb moltes dones! (algunes grans referents per a mi). Amb els anys s’ha anat visibilitzant més la responsabilitat de les dones. La dona havia fet un treball més silent, de servei, i a poc a poc ha anat agafant una responsabilitat més visible. Ho hem de posar en valor amb tota naturalitat i ganes de seguir avançant en aquest sentit. D’altra banda, la realitat ens empeny i entenc que els laics han de tenir un paper cada cop més rellevant, de col·laboració estreta amb el clergat.

La sinodalitat, caminar junts

La sinodalitat que demana el papa Francesc, ¿es plasma en la realitat diocesana? ¿Hi ha passos a fer en aquest sentit?

Crec que sí. I que ja n’hem fet i n’estem fent. Es tracta de caminar junts, d’escoltar l’altre, essent una Església implicada que vetlla pels més necessitats i que escolta. Que hi hagi una unió en la participació, una acció participativa més comunitària. El Pla Pastoral Diocesà «Sortim!» respon a aquesta idea. No és una visió estàtica, és una Església que camina, que ens demana participació i que també ens fa preguntes. Cal un treball personal i també un treball sinodal, revitalitzar organismes de participació, parlar dels consells i de la implicació de tothom, sortir i donar testimoni.

El treball de Cúria sol ser de portes endins, no transcendeix públicament, però ¿quina és la seva importància per a la bona marxa pastoral de la diòcesi?

El treball de la Cúria efectivament és de portes endins. No es veu. És potser particular als ulls dels qui s’ho miren des de fora i demana una àmplia comunicació interna i circuits documentals ben delimitats. Saber treballar en equip esdevé fonamental. Convé compartir la informació i cercar l’empatia i el diàleg per atendre les demandes que ens arriben dels preveres, de les parròquies, dels diversos departaments, delegacions i secretariats, també institucions i particulars. En tots els consells de cúria, les diverses reunions, la coordinació dels equips… D’altra banda, sempre em fa l’efecte que el Palau Episcopal és on treballem, però que el món real és a fora. No hem de perdre mai aquesta visió que va més enllà de nosaltres: treballem per a la gent que camina pel carrer i que veig des del meu despatx. Hem de comprendre, escoltar, sortir a veure què passa i quines necessitats hi ha.

¿El càrrec li proporciona una visió privilegiada del conjunt de la vida diocesana?

Sí, i tant. Aquesta és una percepció que he tingut especialment intensa des que em van nomenar Secretària General i Cancellera. Tens la visió de tot el jardí (no pas d’un sol arbre o d’una petita part, com abans tenia); veus les dificultats però també les enormes potencialitats. Ha estat molt revelador adonar-me de la complexitat que comporta haver de tenir cura de tot el jardí per part dels qui tenen la responsabilitat pastoral a l’arxidiòcesi. Les decisions de vegades no són gens senzilles i comporten desgast. Tenir la teva part del jardí ben ufanosa i cuidada no et fa menys responsable del qui té la seva part més àrida i pobre. Amb això vull dir que, efectivament, la visió privilegiada ara és la de poder copsar tot el jardí que tenim i posar el nostre granet de sorra perquè creixi completament fecund, al servei dels altres.