Marta Aymerich: Escoltar des de dins

Entrevista de Mercè Solé, Viladecans

Acaba de sortir el sol. Interior de la petita capella de Sant Gabriel, al Santuari del Miracle, enmig d’una natura esplèndida. Foscor absoluta amb algunes llànties enceses. El grup roman en silenci. Comencen a sentir-se alguns sons. L’oïda es desvetlla: l’aigua, uns quants còdols, el so suau d’instruments de fusta poc convencionals, percussió. Pausadament, sense inflar el volum. S’hi comencen a afegir ressonàncies, sense pretensions d’afinació, que es van harmonitzant, provinents del nostre instrument natural: la veu. Durant aquesta estona l’oïda i la percepció s’han esmolat. Es respira calma i pau.

Així vaig conèixer la Marta Aymerich, que és qui va conduir aquesta sessió de desvetllament de l’oïda. De fet, per casualitat. Jo ajudava a l’hostatgeria de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els organitzadors del curs Natura & Espiritualitat, de la Universitat de Girona, em van convidar a assistir a aquesta sessió, ja que es feia allà. L’experiència em va impressionar profundament, fins al punt de demanar a la Marta aquesta entrevista, tot i que, en una revista dedicada a la litúrgia, potser tocaria parlar de la música de les nostres celebracions, de la pregària feta cant i de tants i tants aspectes, encerts i dificultats que són rellevants en la nostra manera de fer pregària en les diverses comunitats.

L’experiència de què us parlo, tanmateix, ve a ser com una prèvia, com un contacte íntim evocador de transcendència que, de fet, és en l’origen de tota pregària.

Parlem amb la Marta Aymerich

Jo el que vull és convidar a fer experiència de la vida des d’un sentit profund. A través dels sentits viscuts des de dins cap a fora, per reconnectar-nos amb la nostra natura veritable.

Marta Aymerich

Quan vaig acabar la carrera de periodisme, amb 22 anys, vaig anar al Japó, a Tòquio. I va ser un impacte brutal, perquè era una societat molt massificada i tecnològicament molt avançada. Em sentia una mica robot, tan sobreestimulada! Però, en contrast, vaig trobar multitud d’espais on la natura era respectada, viscuda i font de pau.

Una de les coses que vaig aprendre a Àsia és que quan tu els deies «neteja la ment» per meditar, es posaven la mà al cor. El cervell no és la ment. L’escolta es fa des de dins, des del cor. Aprendre a mirar des de dins, a moure’ns des de dins provoca canvis que commouen i que ajuden a viure amb plenitud. Són experiències. I les experiències ja no les oblides.
Vaig acabar vivint més d’un any en un monestir, meditant en silenci profund, en contacte amb la natura.

Cultura oriental

Vaig viure a Orient prop de deu anys, em vaig formar en medicina xinesa, filosofia, moviment, música, fins que vaig sentir la crida a compartir en el meu entorn tot allò que Orient m’havia aportat. Per això ara treballo com a terapeuta a través de la música, del txi kung, de l’atenció, i sobretot de la natura. Un entrenament per a l’escolta profunda, que inclou tots els sentits. Trobo que la natura és la gran mestra.

De fet a Occident també hi ha una gran tradició de música i de pregària a partir del cant. Però ara no cantem mai a la vida quotidiana, cantem molts menys que anys enrere. Potser l’àmbit cristià és dels pocs que queden. Quan cantem, però, tinc la sensació que ens movem en una mena de superficialitat inhibida.

No estem acostumats a cantar i pensem que necessitem tècniques. Hi ha molts graus d’escolta. Posaré un exemple a partir del sentit de la vista. No és el mateix veure que mirar, que observar, que contemplar i que sentir-se contemplada. Són graus diferents. Comences posant l’atenció en un punt i acabes fonent-ne amb la totalitat. La nostra societat, amb la tendència que tenim de voler dominar-ho tot, hem anat a un desenvolupament increïble de recerca, d’observació, d’analítica, de detall, però hem perdut la visió global.

Els matisos de la música

En això del cant que deies, de petits, tots els nens canten. Després sentim que no cantem prou correctament i ens inhibim. Però hi ha moltes maneres de fer música. A Occident tenim el so temperat, és a dir, dividit en notes molt precises. Però entre nota i nota hi ha un munt de microtons, de matisacions, que nosaltres tendim a deixar de banda, però que són molt presents en les músiques més tradicionals. I de fet cada nota desvetlla una sèrie d’harmònics que moltes vegades ni percebem, però que hi son.

El so ens permet adonar-nos de com instruments afins vibren per simpatia arribant amb el temps a fusionar-se. Des de l’harmonia, la música té una gran capacitat d’arrossegar-nos en la dansa infinita cap a l’unisó. Jo treballo amb el so, per fer-lo conscient. Es diu que només pots sentir un so quan l’has experimentat.

Quan cantem amb uns altres, com que volem estar afinats amb el grup, comencem a escoltar. Escoltem i ens obrim, i els harmònics comencen a dansar i es genera una experiència transcendent.

Marta Aymerich

¿A tu et sembla que la connexió amb la natura ens fa ser més nosaltres mateixos?

Nosaltres no solem percebre el so de la natura, que està contínuament cantant. La mare terra, arbres, vent, rius, ocells, emeten harmonies quasi imperceptibles de vegades. Quan ens connectem amb la natura, entrant en aquesta escolta des del cor, ella comença a cantar per a nosaltres, ens «afina», ens reconcilia amb la nostre natura interna… la clau és des d’ on ho fem. Cal una actitud d’humilitat. No es tracta de «fer esport en la natura», sinó d’escoltar-la profundament. 

Ara mateix, estic treballant en una aplicació de mòbil que es diu «Do» (que en japonès vol dir «camí d’aprenentatge»), que ens ajudi a percebre i integrar la natura de Km 0, la natura que fins i tot els urbanites tenim a l’abast. Està pensada per a les persones que viuen a ciutat i que pateixen els efectes d’una certa desconnexió de la natura. La natura és com una brúixola, que ens obre els camins del cor, i que ens equilibra ment-cor-esperit. Això ens obre a una experiència de la vida molt més plena. Molt més completa. Ens porta a l’agraïment i a la senzillesa

Connectar-nos amb la natura

¿Què podem fer per connectar-nos fàcilment amb la natura?

Amb el confinament, el fet d’estar tots a casa ens ha obligat a fer una mirada cap a l’interior. Hi ha qui ho ha patit. Hi ha qui n’ha gaudit. El que proposaria per als que vivim a ciutat, que tenim difícil anar a escoltar un riu o el mar, els recomanaria escoltar l’aigua a casa.

Una possibilitat seria agafar un bol a casa, una mica ampli, perquè això fa un efecte «cova» i amplifica el so. Hi posem una mica d’aigua. I juguem amb l’aigua. Tanquem els ulls i deixem caure gotetes i les escoltem. O bé juguem amb una esponja i escoltem com les gotetes van caient. És una manera d’anar sentint com aquests sons ens afecten. Arribarà un moment, si ens donem una mica de temps, que sentirem els sons d’una altra manera. Podem jugar amb l’aigua en moviment. Sacsejant molt a poc a poc una ampolla petita, sentirem com si fos una pluja. Amb una ampolla gran, la sensació serà una altra.

En temps d’incertesa i d’ansietat, com és els que ens provoca la situació que estem vivint, fer-nos conscients de la nostra capacitat de ser nosaltres mateixos i de connectar-nos amb el món ens obre una gran
esperança.

Marta Aymerich

Fer-nos sensibles a la natura, escoltar des de dins, obrir-nos a la presència dels altres, unir les nostres veus i harmonitzar-les… Una aportació humana i universal que sens dubte pot ajudar-nos a viure amb autenticitat tant les Benaurances com les celebracions litúrgiques i que ja és ben present en la tradició cristiana de moltes maneres: des dels Pares del Desert, a la vida contemplativa o senzillament a la connexió amb la natura que traspuen els evangelis. Tot pot sumar per contribuir a aquella actitud de participació activa de què parlava el Concili.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *