LI-TÚR-GI-A
(Dolores Aleixandre) Fins i tot la paraula comença a ser incomprensible per a molta gent i no diguem els objectes que hi estan tradicionalment associats. Ho demostra aquesta història recent en un convent de la qual dono testimoni de la seva veracitat: a la germana sagristana, ja anciana, ha començat a ajudar-la una noia jove que treballa a la casa. Com era d’esperar, no té cap idea dels objectes i vestits litúrgics, es fa un embolic amb els noms que li dona la monja i no sap què li està demanant que porti, prepari, posi o desi. Sort que és molt espavilada i ha buscat una solució: fa una foto amb el mòbil a cada objecte o vestimenta de la sagristia i escriu, al costat del nom «oficial», la seva pròpia descripció per entendre’s. Per exemple: alba: bata; roquet: camisa amb puntes; casulla: abric; cíngol: cordó; estola: corbata; purificador: drapet allargat; calze: copa; patena: plat; corporal: tovalles petites quadrades… Animada per la seva inspiració, afegeixo jo uns altres possibles: pàl·lia: quadrat de tela rígida emmidonada per tapar la copa i que no hi caiguin mosques; credença: tauleta; píxide: capseta rodona; encenser: braseret amb cadenes per tirar fum; salpasser (recipient): galleda petita amb nansa; hisop: vareta amb bola i forats.
Li queda molt per aprendre a aquesta noia, i això que ha tingut la sort que estiguin en desús (i molt que els pesa a alguns…) la dalmàtica, la capa pluvial, l’amit, el maniple, el conopeu i l’humeral… a més d’altres vestidures i mussetes amb les seves diferents botonadures, ribets, tons i textures.
Però no són aquests els problemes més importants que té la litúrgia i per arreglar-los (a banda de Galilea.153…) ens pot venir bé recordar les paraules de Cristina Kaufmann, la carmelita descalça suïssa que va viure fins a la seva mort en el Carmel de Mataró. Li va preguntar Mercedes Milà, en una entrevista que va deixar paralitzat a mig país davant el televisor (van haver de repetir el programa la setmana següent…): «¿I no s’avorreixen vostès allà resant, sempre les mateixes i entre les mateixes parets, un dia rere l’altre?». I ella va contestar: «Però, ¿com ens hem d’avorrir? Cada dia la Paraula que escoltem és diferent i cada temps litúrgic també; cada germana va vivint un procés personal que la va transformant en una persona diferent i cada estació de l’any fa que l’hort no sigui sempre el mateix…».
Apassionant la missió d’aquesta revista: entossudir-se en aquesta metamorfosi, treballar perquè la litúrgia sigui un instrument del Ressuscitat en la seva tasca de fer que tot sigui nou (Apocalipsi 21,5).
