Parròquia: comunitat cristiana viva

José Antonio Goñi ens anima a perdre la por a ser una veritable comunitat cristiana viva.

José Antonio Goñi, Pamplona

Al cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho.

En els inicis, els cristians es reunien a l’entorn del bisbe en una mateixa i única comunitat. Tanmateix, en augmentar el nombre d’integrants s’anaren disgregant grups de fidels, naixent noves comunitats ateses per preveres en nom del bisbe.

¿Quines característiques hauria de tenir un conjunt de fidels per considerar-lo independent, autònom, i constituir-se en parròquia? Sense cap dubte hauria de comptar amb tres dimensions fonamentals: catequesi/evangelització, caritat i litúrgia.

Respecte a aquesta última, en la celebració haurien de florir els diferents carismes, presents en l’Església dels orígens ençà: acòlits, lectors, salmistes, etc. I així ser una comunitat en què cadascú fes tot i només allò que li correspon, quedant desterrats els sacerdots que actua com «home orquestra». Això repercutiria en un culte més ben celebrat, més viu, més atractiu, més evangelitzador.

Els diumenges celebrem l’Eucaristia

Posar això en pràctica significaria que no en tots els llocs on hi hagi cristians s’ha de celebrar l’Eucaristia, sinó que, si no es compleixen els requisits pertinents, s’haurien d’unir a un altre grup de cristians. Recordem com, en les prescripcions per menjar l’anyell pasqual se senyala que «Si una família és massa petita per menjar-se’l, que s’ajunti amb els veïns més pròxims» (Èxode 12,4). Per això, ara en haver deixat de ser autònomes s’haurien d’anar unificant en una única comunitat que complís amb els requisits esmentats.

Posar això en pràctica significaria que els diumenges no hi hagi missa en tots els pobles, en tots els barris, a «la porta de casa» de cadascú. I que, d’altra banda, disminueixi la pluralitat d’horaris de misses en una mateixa parròquia, cosa que desfigura l’autèntic sentit de l’única comunitat reunida.

En definitiva, disminuiria el nombre de parròquies «mediocres», que simplement subsisteixen, per guanyar en parròquies «autèntiques», fruit de la unió de forces disperses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *