¿Podràs perdonar-me algun dia?

Dues pel·lícules per a una pregunta

(Galilea.153, Peio Sánchez)

Amb Can you ever forgive me? , film recent sobre una falsificadora que busca redempció introduïm aquesta reflexió sobre el perdó en el cinema. Perquè el perdó i l’espera en el més enllà potser siguin els dos trets antropològics més radicals de la naturalesa humana. Us proposo revisitar dues pel·lícules entre una immensa gamma de possibilitats.

Una història vertadera (1999, David Lynch): camí de reconciliació

David Lynch sota la capa de surrealisme amaga un humanisme que se centra en el petit i en les perifèries. Un dia llegeix en un diari que un ancià havia recorregut 800 km en una màquina tallagespa per anar a veure el seu germà moribund amb qui estava enfrontat. Els germans, en un història tan antiga com Caín i Abel, s’havien enfrontat i no es veien des de feia 10 anys. Alvin decideix fer un viatge penitencial en cerca del seu germà, mirant en la nit les estrelles i tenint una sèrie de trobades tan fortuïtes com precioses. Una jove embarassada fugida de casa seva, una família hospitalària, un capellà en un cementiri, una dona que mata un cérvol amb el seu cotxe.

El temps és lent, la mirada contemplativa, l’itinerari és interior. A més a més, aquest camí només es pot fer lentament, aplanant els plecs de l’ànima. El final memorable no és una abraçada sinó els dos germans mirant el cel estelat. Quan Alvin explica la seva història al capellà, envoltats de tombes i coberts per un mantell d’estrelles, el ministre de Déu li dirà: «I jo dic a tot això amén». Una absolució encoberta però amb poder de gràcia que guareix. Per tant, la trobada és molt més que demanar el perdó, és tornar a caminar junts vers més enllà de la mort.

Tres anuncis als afores (2018, Martin McDonagh): vencent la ira

Mildred Hayes és un sac d’ira. Han violat i assassinat la seva filla adolescent i la policia no s’esforça gaire per trobar el responsable. Per això posa tres tanques publicitàries enormes a l’entrada del poble denunciant el cap de policia, un bonàs que està entre la vida i la mort. Li fa d’ajudant en Dixon, un poli racista, dur i frustrat, marcat per la ira. Aviat s’estableix un duel entre Mildred i Dixon.

L’enfrontament està ple d’actes de violència: baralles, còctels Molotov, insults i subjectes llançats per la finestra. Només dues llums i el final suposen un gir cap al perdó. En una de les notes després del suïcidi dirigida al subaltern, el xèrif cancerós li dirà al seu pupil que deixi l’odi de banda i segueixi l’amor. Un fons que batega per al final obert. L’altra és d’una comicitat dramàtica entranyable.

Dixon ha tirat per la finestra el publicista que ha llogat les tanques a Mildred i la víctima jeu enmig del guix a l’hospital. Mildred provoca l’incendi de la comissaria i Dixon és ingressat amb greus cremades. Tots dos són a la mateixa habitació. Dixon sota els embenats es mor de set. Després de dubtar una mica, el bon jove publicista ranquejant va al seu costat i li ofereix una mica d’aigua amb una palla. Per tant, la víctima perdona, compadit del seu botxí. Aquesta és l’anticipació del final. En la darrera seqüència Mildred i Dixon van junts en el cotxe, avancen buscant el desconegut assassí, però alguna cosa semblant a la reconciliació ja brolla entre ells.

Odi versus amor

Les ferides són reals. El dolor de la mare és incommensurable, la frustració del policia es descobreix rere la seva mare possessiva i malalta. La violència brota en la naturalitat de la comèdia. Per tant, el cercle sembla invencible. Però el vell i malalt xèrif ha assenyalat la qüestió: odi versus amor. L’elecció de donar de beure a l’assedegat enemic es col·loca com el centre de la pel·lícula. Un acte desmesurat, miraculós i transcendent. Però fa que l’espectador es quedi desitjant aquest destí de reconciliació per a la bona Mildred i el desorientat Dixon, ara junts en un viatge que ja ha començat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *