Simbolitzar, com a dones, les etapes importants de la vida

El pas de l’infància a l’adolescència per a una noia, ¿com l’acompanyem com a família, com a grup, com a escola, com a comunitat?

(Paula Depalma)

Fa uns dies, amb algunes mares de l’escola dels meus fills, veiem la necessitat de simbolitzar el pas de la infantesa a la preadolescència. ¿Què és el que fa que una nena es transformi en dona? ¿Quines són les característiques d’aquesta etapa? ¿Com l’acompanyem com a família, com a grup, com a escola, com a comunitat? Vèiem la importància de fer signes i ritus per acompanyar, reconèixer i donar empenta a una nova etapa de vida. Estirant el fil de la conversa, ens preguntem per què no simbolitzar també el moment que estem vivint les dones adultes, o el que viuen les nostres mares ja properes a la vellesa.

En principi, hauria de passar d’alguna manera en la celebració dels sagraments. Els sagraments, tal i com els coneixem avui, han tingut una llarga història en la qual s’ha anat definint el seu número (set) i moments en el quals era oportú rebre’ls. Així, malgrat prima la dimensió de la gràcia que Déu ens ofereix, s’han designat moments especials de la vida per marcar-los amb el signe dels cristians. Aquests moments són el naixement (baptisme), el pas de la infantesa a la joventut (primera comunió), el pas de la joventut a l’adultesa (confirmació), la vida adulta (sagraments d’enviament) i la malaltia i el final de la vida (unció).
És evident que, si bé allò primordial és l’acció de Déu, en l’elecció d’aquests moments ha primat la dimensió antropològica. ¿Per què llavors moltes dones consideren que necessiten altres símbols i ritus que siguin significatius per al moment que els toca viure?
Personalment, crec que recuperar la força antropològica és un repte essencial per a viure a fons els sagraments o per reinventar creativament altres ritus específics. I per això falta explicitar, cada una de nosaltres, allò que ens és significatiu, trobar la presència de Déu en allò i traduir-ho en llenguatge ritual. Del contrari es perd la força existencial i, per tant, també la dimensió de gràcia que les vivències profundes reclamen. I el ritus es poden tornar buits o poc significatius.
Aquesta dimensió més humana pot integrar-se i coincidir amb la dimensió més «divina» de les celebracions cristianes. Però, també, pot ser que sigui oportú descobrir altres ritus o celebracions que recullen moments significatius i els transformin en temps oportú per a l’acció de Déu.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *