Parròquia: comunitat cristiana viva

José Antonio Goñi ens anima a perdre la por a ser una veritable comunitat cristiana viva.

José Antonio Goñi, Pamplona

Al cercar en el diccionari la definició de parròquia, m’agradaria que hi posés: «Lloc on es reuneix una comunitat cristiana viva a l’entorn d’un prevere, delegat del bisbe per guardar-la en nom seu». Si analitzéssim des d’aquesta perspectiva les nostres comunitats cristianes, moltes no superarien aquest examen. Però seguim anomenant-les «parròquies» perquè en altre temps compliren els requisits necessaris per ser-ho.

En els inicis, els cristians es reunien a l’entorn del bisbe en una mateixa i única comunitat. Tanmateix, en augmentar el nombre d’integrants s’anaren disgregant grups de fidels, naixent noves comunitats ateses per preveres en nom del bisbe.

¿Quines característiques hauria de tenir un conjunt de fidels per considerar-lo independent, autònom, i constituir-se en parròquia? Sense cap dubte hauria de comptar amb tres dimensions fonamentals: catequesi/evangelització, caritat i litúrgia.

Respecte a aquesta última, en la celebració haurien de florir els diferents carismes, presents en l’Església dels orígens ençà: acòlits, lectors, salmistes, etc. I així ser una comunitat en què cadascú fes tot i només allò que li correspon, quedant desterrats els sacerdots que actua com «home orquestra». Això repercutiria en un culte més ben celebrat, més viu, més atractiu, més evangelitzador.

Els diumenges celebrem l’Eucaristia

Posar això en pràctica significaria que no en tots els llocs on hi hagi cristians s’ha de celebrar l’Eucaristia, sinó que, si no es compleixen els requisits pertinents, s’haurien d’unir a un altre grup de cristians. Recordem com, en les prescripcions per menjar l’anyell pasqual se senyala que «Si una família és massa petita per menjar-se’l, que s’ajunti amb els veïns més pròxims» (Èxode 12,4). Per això, ara en haver deixat de ser autònomes s’haurien d’anar unificant en una única comunitat que complís amb els requisits esmentats.

Posar això en pràctica significaria que els diumenges no hi hagi missa en tots els pobles, en tots els barris, a «la porta de casa» de cadascú. I que, d’altra banda, disminueixi la pluralitat d’horaris de misses en una mateixa parròquia, cosa que desfigura l’autèntic sentit de l’única comunitat reunida.

En definitiva, disminuiria el nombre de parròquies «mediocres», que simplement subsisteixen, per guanyar en parròquies «autèntiques», fruit de la unió de forces disperses.

Montserrat Salgado, en un equip de litúrgia

(Mercè Sole, entrevista / Marta Pons, vídeo)

Amb Montserrat Salgado, infermera jubilada fa molt poc, ens vam conèixer fa un any, quan a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, i al seu equip de litúrgia, el CPL li va concedir el IV Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica. Ella és justament la coordinadora d’aquest equip de litúrgia, que representa bé la feina de tants equips que cada diumenge vetllen per la qualitat de les celebracions litúrgiques i perquè totes les persones que hi participen puguin viure-les amb plenitud des de les seves circumstàncies.
La Montserrat ens rep un dia de cada dia a la parròquia, quan falten pocs minuts perquè comenci la missa. És una parròquia que es troba en un punt on conflueixen molts camins. Per això les Eucaristies, fins i tot les diàries, solen comptar amb un grup nombrós d’homes i dones.

Continua llegint «Montserrat Salgado, en un equip de litúrgia»