Disset parròquies i una sola comunitat

Entrevista a Chistian Burillo, rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà.

Mercè Solé, entrevista; Marta Pons, vídeo.

(Mercè) Arribo a Oceja, a la Cerdanya francesa, un dilluns feiner. El Pirineu ja està enfarinat i els colors de la tardor llueixen en un dia radiant. Em sorprèn trobar una solemne cercavila. Les autoritats engalanades, amb una banda musical desfilen pels carrers: se celebra el 101 aniversari de la fi de la primera Guerra Mundial. Una celebració que, és clar, ens passa desapercebuda a l’altra banda de la frontera.

Mn. Christian Burillo viu a la rectoria d’Oceja, com a rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà. Una comunitat que aplega 17 parròquies, en una zona rural i turística molt vinculada, és clar, a la Cerdanya espanyola per la seva història i també per la seva proximitat física, de manera que a l’hivern és més fàcil per a ell arribar-se a Puigcerdà que no pas a Prada de Conflent.

Mn. Christian, que és fill d’un exiliat espanyol, i que va néixer prop de Perpinyà, parla català, castellà i francès i manté la doble nacionalitat i es troba bé en totes dues cultures. Era un treballador del sector de l’automòbil, quan se li va proposar formar-se com a diaca. «El Senyor em va estirar, diu, i vaig acabar sent prevere».

Continua llegint «Disset parròquies i una sola comunitat»

Parròquia comunitat viva

M. Àngels Termes, directora de la revista Galilea.153.
Editorial del núm. 11

En aquest número de Galilea.153 ens acostem a la parròquia, i cercant un títol per posar a la portada ens ha sortit «comunitat viva».

Sí, parròquia comunitat viva, perquè de l’edifici material fet de pedres en volem Església, edifici construït amb les pedres vives que formem la comunitat que celebra i viu la fe. D’aquests dos edificis ens en parlen en Ramón Navarro i l’Anna-Bel Carbonell en els seu articles.

Sí, parròquia comunitat viva, perquè cal que sigui el lloc on es visibilitzi la corresponsabilitat, camp on encara hi ha molt per fer, com insinua la Rosa M. Sànchez; perquè molt sovint encara el capellà és l’home-orquestra –expressió que surt més d’una vegada en aquestes pàgines– que ho fa tot, tant al presbiteri com a la comunitat.

Continua llegint «Parròquia comunitat viva»

Comunicació és participació

(Maria-Josep Hernàndez) Una eina imprescindible per afavorir la participació és la comunicació. Afavorir que allò que fem a la parròquia es pugui conèixer, tant per la nostra comunitat, com per l’entorn.
A nivell de comunicació interna, prioritzem-la: fins i tot en una parròquia petita, pot ser que els diferents grups no estiguin al corrent de les activitats dels altres. Podem fer ús de tots els mitjans possibles: el full parroquial, petits cartells d’una activitat, programes de mà d’activitats i serveis, correu electrònic (si tenim base de dades de les persones actives a la parròquia). És ideal tenir una pàgina web. Encara que sigui senzilla, és molt recomanable. I amb tot això, és bo que tota comunicació permeti interactuar, posant clarament de qui i on podem obtenir més informació: un telèfon, un lloc on adreçar-nos i horari d’atenció.

Continua llegint «Comunicació és participació»

Per començar

El consell assessor i equip responsable de Galilea.153

(M. Àngels Termes) Benvolgut lector o lectora que acabes d’obrir el primer número de Galilea.153.
És possible que hagi arribat a les teves mans perquè ja llegies el Bloc MD que sortia cada tres mesos amb Missa dominical. Et volem donar la benvinguda a aquestes pàgines, a aquest nou projecte, que té la intenció de donar continuïtat al Bloc MD, però alhora vol arribar a un públic més ampli que el dels equips de litúrgia.
També volem donar la benvinguda als que fins avui no coneixíeu cap publicació del Centre de Pastoral Litúrgica.
A uns i altres us expliquem què pretenem amb Galilea.153. Continua llegint «Per començar»