Una dona que camina

(Editorial núm. 6, M. Àngels Termes)

Molt sovint, mirant el telenotícies, penso en la sort que he tingut de néixer al segle XX i en un país occidental. Perquè les notícies de la situació de la dona a molts països en aquests moments, senzillament, esgarrifen. I també, per poca història que sàpigues, veus que temps enrere aquí també passava tres quarts del mateix.
Si miro la meva família, i només des del punt de vista de la cultura, observo l’evolució:

L’àvia era analfabeta i la mare tot just sabia llegir i escriure i sumar i restar. En les mateixes condicions, l’avi i el pare, que eren de classe treballadora, tenien estudis primaris i podien treballar a les oficines de la fàbrica, mentre les dones ho havien de fer als telers.
Les meves germanes, 10 i 5 anys més grans que jo, van estudiar fins a quart de batxillerat i revàlida, alhora que es preparaven per poder entrar en una oficina a treballar. Jo ja vaig poder estudiar més. Les condicions ambientals ho afavorien. I vaig començar la universitat i a treballar als 17 anys. Tot un luxe! Als 14 anys les noies ja treballaven! A la meva germana gran també li hauria agradat estudiar, però l’ambient no ho va afavorir. Li van faltar els 10 anys que jo vaig tenir.
Ara, la seva neta de 12 anys fa sisè de primària i estudia música i piano. Crec que és un salt qualitatiu.
Però aquesta evolució que veig dins la meva família no arriba a totes les dones. Fa uns anys vaig fer alfabetització a immigrants musulmanes. Es tractava d’ensenyar-los català o castellà, amb el canvi d’alfabet que suposava. Recordo dos fets que em van impactar: noies marroquines, totalment analfabetes, també en la llengua materna, una variant de l’àrab; i dones paquistaneses invisibles, senzillament no sortien de casa i no apareixien per l’associació.
Per acabar em fixo en la cultura religiosa. A Barcelona, fa poc s’han celebrat els 50 anys de la Facultat de Teologia. Abans, els estudis teològics es feien al seminari i, per tant, estaven reservats als homes futurs capellans. Que els estudis s’hagin obert als laics i laiques ha estat un pas fonamental. Fa 60 anys era totalment impensable pensar en una dona doctora en teologia. Ara n’hi ha més d’una i més de dues.
L’àvia deia que no es volia morir mai perquè cada dia descobria coses noves. Tal vegada, d’aquí a 60 anys, es veuran realitats ara totalment impensables.

Sumari de la revista Galilea.153 núm. 6

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *