Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església

«Vaig notar el pes de la responsabilitat pel càrrec, no pas per ser dona».

Entrevista de Carme Munté Margalef i fotografies d’Antoni M. C. Canal.

Les dones van ocupant llocs de responsabilitat i de presa de decisions en l’Església, com la Màrion Roca Sagués, que fa més de tres anys va esdevenir la primera dona a ocupar el càrrec de Secretària General i Cancellera de l’arquebisbat de Barcelona. Una feina de despatx i de portes endins, que esdevé caixa de ressonància del batec de la vida diocesana, amb vocació de sortida, com indica el mateix Pla Pastoral Diocesà «Sortim!». Una feina tan sensible com desconeguda, consistent a donar fe i gestionar tots els documents, tràmits i actes de la Cúria. També a tenir cura que tot es custodiï pertinentment a l’arxiu de la Secretaria General.

Continua llegint «Màrion Roca: dones en llocs de responsabilitat a l’Església»

José Antonio Goñi: Amb gestos, amb símbols

El llenguatge verbal no inclou tota la nostra expressivitat i contínuament estem plens de gestos i de símbols, que en aquests moments de pandèmia trobem a faltar.

Mercè Solé entrevista a José Antonio Goñi.

Dies de pandèmia i confinaments en què ens veiem obligats a renunciar al contacte físic i en què la presència i la comunicació s’expressen com poden: en la distància virtual o en la proximitat sense rostre, millor dit, rere una màscara amb la qual ens costa reconèixer-nos. Un bon moment, sens dubte, per reflexionar sobre un aspecte que solem donar per fet: el llenguatge gestual i el simbòlic. Per fer-ho ens posem en contacte amb José Antonio Goñi, rector de San Saturnino, a Pamplona, i professor de litúrgia del Pontifici Institut de Sant Anselm, a Roma, i membre, fins a fa molt poc, del consell de redacció de Galilea.153.

Continua llegint «José Antonio Goñi: Amb gestos, amb símbols»

LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»

Quan preparàvem aquest número i donàvem voltes a quines persones seria interessant entrevistar, vam decidir que el millor seria adreçar-nos a un nen. Perquè encara que no tingués gaire formulades o reflexionades les coses, sí que podria ser una alenada d’aire fresc, potser políticament incorrecte a estones, com la vida. Per això hem anat a trobar-nos amb en Lluc, que té onze anys i és un nen d’una família creient, que va a una escola laica, que ha estat batejat, ha fet la primera comunió i s’està preparant per a la confirmació… Que participa de l’esplai de la parròquia… i que ha vist com enguany tot això es veia molt condicionat per la Covid.

En trobem al local del Casal parroquial del barri de La Sagrera (Barcelona), perquè és un lloc ampli i ventilat, més adequat que no pas el seu domicili. Però tot plegat té un aspecte desangelat, perquè, és clar, aquelles parets que normalment bullen d’activitat infantil i juvenil, ara estan abocades al buit.

Una família creient

Lluc, fes-nos cinc cèntims de qui ets

Em dic Lluc. Visc amb la meva àvia, amb el meu pare, amb la meva mare i amb el meu germà petit. La meva família tots son creients. La meva mare és joiera, fa joies, i el meu pare treballa a una associació que ajuda les associacions. Vaig a una escola del barri, que té un projecte diferent al de les altres escoles.

Continua llegint «LLuc Aragón: «He après moltes coses sobre Jesús i els seus valors»»

Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort

Fa més de quinze anys que el Dr. Juan Carlos Trallero es dedica a les cures pal·liatives i a l’acompanyament de les persones que es troben al final de la seva vida.

Ho fa atenent i acompanyant els malalts i les seves famílies; ho fa presidint la Fundació Paliaclínic en col·laboració amb diverses institucions sanitàries; ho fa oferint formació al personal sanitari i ho fa sobretot difonent a tot arreu que la mort forma part de l’existència i que acceptar-la millora extraordinàriament la qualitat de vida dels malalts i el procés de dol dels familiars.

Continua llegint «Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort»

Laura Mor: El confinament i l’Església

El confinament ha posat a prova l’Església.

Mercè Solé, entrevista i fotos.

Durant els dies de confinament l’Església s’ha sentit trasbalsada: a banda que l’activitat pastoral s’ha vist interrompuda, durant part de la Quaresma i fins al final de la Pasqua ha estat impossible celebrar de forma presencial l’Eucaristia i, el que és més greu, la crida a acompanyar amb la nostra presència les situacions de patiment s’ha vist impossibilitada i, per tant, hem viscut la paradoxa que el bé comú demanava quedar-nos a casa, que és justament el contrari del que ens sortia del cor. Aquesta barreja de frustració i de dol ha comportat que des de nombrosos espais eclesials hagi brollat una gran creativitat a l’hora de viure comunitàriament la fe, d’acompanyar persones, de celebrar, de fer catequesi… Encara que tota aquesta tasca ha romàs molt invisible, perquè la institució ha perdut visibilitat.

Continua llegint «Laura Mor: El confinament i l’Església»

Salvador Cantó, «prendre decisions des de l’ètica i la dignitat»

Entrevista de Mercè Solé, Viladecans

En un context marcat per la globalització i el poder i avidesa de les grans corporacions, i ara també per les conseqüències de l’aturada econòmica provocada per la pandèmia del COVID-19, els cristians defensem la dignitat del treball i l’esforç per frenar l’emergència climàtica. Les empreses, doncs, estan sotmeses a tensions contradictòries. Per això hem volgut parlar amb Salvador Cantó, copropietari d’una empresa familiar amb 130 anys d’antiguitat, que té la seva seu a Mataró.

Continua llegint «Salvador Cantó, «prendre decisions des de l’ètica i la dignitat»»

Expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova

Mercè Solé, Viladecans
Vídeo: Marta Pons, Terrassa

Una tarda assolellada d’hivern, al terrat de la rectoria de la parròquia de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú. Al darrere, com si fos un decorat, el campanar, exempt, de la parròquia i la façana principal d’una església del segle XVIII que, curiosament, està girada d’esquena a la Rambla Principal de la ciutat. Aquest és l’espai que hem triat per mantenir una conversa amb Elisenda Almirall, una jove de 31 anys que treballa amb el patrimoni cultural del Bisbat de Sant Feliu.

Continua llegint «Expressar amb autenticitat què significa la Bona Nova»

Disset parròquies i una sola comunitat

Entrevista a Chistian Burillo, rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà.

Mercè Solé, entrevista; Marta Pons, vídeo.

(Mercè) Arribo a Oceja, a la Cerdanya francesa, un dilluns feiner. El Pirineu ja està enfarinat i els colors de la tardor llueixen en un dia radiant. Em sorprèn trobar una solemne cercavila. Les autoritats engalanades, amb una banda musical desfilen pels carrers: se celebra el 101 aniversari de la fi de la primera Guerra Mundial. Una celebració que, és clar, ens passa desapercebuda a l’altra banda de la frontera.

Mn. Christian Burillo viu a la rectoria d’Oceja, com a rector d’una, la més occidental, de les 23 «comunitats de parròquies» del bisbat de Perpinyà. Una comunitat que aplega 17 parròquies, en una zona rural i turística molt vinculada, és clar, a la Cerdanya espanyola per la seva història i també per la seva proximitat física, de manera que a l’hivern és més fàcil per a ell arribar-se a Puigcerdà que no pas a Prada de Conflent.

Mn. Christian, que és fill d’un exiliat espanyol, i que va néixer prop de Perpinyà, parla català, castellà i francès i manté la doble nacionalitat i es troba bé en totes dues cultures. Era un treballador del sector de l’automòbil, quan se li va proposar formar-se com a diaca. «El Senyor em va estirar, diu, i vaig acabar sent prevere».

Continua llegint «Disset parròquies i una sola comunitat»

Crear vincles, acollir-nos mútuament

Galilea.153 núm. 9 | Amb la Teresa Piella, la Maria Arrese i en Cornelio Petras parlem de l’Espai Rosalia Rentu i el seu paper en l’acollida al barri del Raval (Barcelona)

Des de fa set anys, cada nit, faci fred o faci calor, sigui Nadal o la revetlla de Sant Joan, un grup de persones voluntàries es troben al barri del Raval de Barcelona, a l’Espai Rosalia Rendu, fan una petita lectura i reflexió en comú, i surten de dos en dos per trobar-se amb les persones que dormen al carrer.

Aquests encontres, que a poc a poc generen relacions més o menys estables entre les persones, estan desprovistos d’efectes pràctics: no pretenen resoldre la situació de les persones sensesostre ni facilitar-los tot allò que de vegades ens sembla una necessitat peremptòria. Volen, senzillament, crear vincles, uns vincles que després poden facilitar l’accés als recursos que calgui, però que d’entrada són, senzillament, un reconeixement mutu i una aproximació entre persones.

Continua llegint «Crear vincles, acollir-nos mútuament»

Lluc Torcal: contemplació i gestió respectuosa de la natura

“Una de les millors maneres de conversió és a través de la gran virtut de l’austeritat i la sobrietat”

M. Àngels Termes, entrevista

El P. Lluc Torcal és, des de 1995, monjo del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. Va ser-ne el prior entre el 2007 i el 2016, etapa en què va impulsar un procés, alhora comunitari i personal, de conversió ecològica que ens explica, també, en aquesta entrevista.

Actualment és Procurador de l’Orde Cistercenca i viu a Roma. Mitjançant el correu electrònic ens ha respost les preguntes d’aquesta entrevista, cosa que li agraïm profundament. Físic de formació, la seva inquietud per la crisi ecològica l’emmarca en la tradició monàstica i el magisteri de l’Església.

¿Com s’ha vinculat tradicionalment l’orde del Cister amb la natura?

El Cister, com a reforma que és de la Regla de Sant Benet, conviu amb la natura des del seu inici. Una de les voluntats inicials dels monjos que van iniciar l’aventura cistercenca era recuperar el treball manual, especialment vinculat al món de l’agricultura i la ramaderia. De fet, són famoses les granges cistercenques, els camps i les pastures, així com tots altres elements vinculats al món agrícola com els molins, els graners o el canals.

Continua llegint «Lluc Torcal: contemplació i gestió respectuosa de la natura»