Estètica ben pensada per celebrar

Contraportada de Galilea.153 març-abril 2020. Estètica i litúrgia, un llenguatge entendible.

Silvia Martínez Cano, Madrid

Moltes vegades em pregunto, des d’una mirada estètica, sobre la preparació de les celebracions comunitàries tant eucarístiques com no sacramentals. No hi ha cap dubte que la presència d’elements artístics en les nostres celebracions que afavoreixin un llenguatge simbòlic és fonamental. Ara bé, un excés també és contraproduent. ¿Quins símbols? ¿Quants? ¿En quina disposició? ¿Amb quin missatge? Aquestes preguntes fan emergir tres qüestions que intentaré presentar aquí per a la reflexió.

El primer que se m’acut és que, moltes vegades, quan preparem la litúrgia, ens centrem només en el missatge, però no en la manera en com es presenta aquest missatge. Donat el model social en què vivim, on tot el que és visual és una forma de comunicació (perquè la gent veu més i llegeix menys), l’estètica és llenguatge instrumental per poder comprendre la realitat, també la realitat de l’experiència religiosa grupal.

Avui el contenidor és fonamental per posar al participant de la celebració en connexió amb el que celebra. Un objecte bonic en el centre i ben cuidat, una altar guarnit amb senzillesa, unes espelmes ben ordenades amb algun valor simbòlic per a la comunitat… A la vegada que es preparen els textos, les pregàries o les introduccions cal preparar la posició en l’espai dels objectes, com s’han de moure, qui ho farà i de quina manera s’utilitzaran. I direu, això ja està prescrit en la nostra litúrgia!

Desconnexió simbòlica en la celebració

Això em porta a la segona reflexió. La pròpia litúrgia tradicional ja té de per si gran quantitat d’elements simbòlics que, avui, dificulten a vegades la comprensió de la celebració. Ho fan no perquè no tinguin sentit dins de les nostres litúrgies, sinó perquè pertanyen a un llenguatge estètic que no és el del nostre temps i es produeix una desconnexió simbòlica entre la comunitat que celebra i els llenguatges que utilitza.

Potser una tasca urgent en la nostra estètica litúrgica és localitzar aquells símbols principals que són imprescindibles en les nostres celebracions i descartar quan calgui aquells que generen «soroll». La màxima «menys és més» és molt recomanable per al nostre temps, Una sola imatge que concentri el missatge, un únic lloc, però ben guarnit i diferenciat de la resta, per concentrar l’atenció. També dos o tres gestos ben relacionats i en els quals es participi, pocs objectes i pocs colors per no dispersar la mirada… Aquestes eleccions opten per una simbologia i una estètica que afavoreixi la comunicació, recuperant-la com a canal d’expressió de la comunitat.

I això em porta a la tercera idea que vull compartir. Aquesta és la necessitat de crear un llenguatge estètic simbòlic propi en què ens sentim còmodes i en un territori lingüístic conegut, Perquè l’estètica serveixi de canal i no de frontera. Cada comunitat és diferent, i genera el seu propi llenguatge. No totes les imatges o objectes serveixen per a tothom, cada comunitat ha de cercar aquella estètica que expressa la seva fe. I aquestes eleccions no han de dependre només del capellà, sinó dels membres de la comunitat. També l’estètica religiosa és llenguatge específi, contextualitzat, inculturat de l’esdeveniment del Déu-amb-nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *