Juan Carlos Trallero: Perdre la por a la mort

Fa més de quinze anys que el Dr. Juan Carlos Trallero es dedica a les cures pal·liatives i a l’acompanyament de les persones que es troben al final de la seva vida.

Ho fa atenent i acompanyant els malalts i les seves famílies; ho fa presidint la Fundació Paliaclínic en col·laboració amb diverses institucions sanitàries; ho fa oferint formació al personal sanitari i ho fa sobretot difonent a tot arreu que la mort forma part de l’existència i que acceptar-la millora extraordinàriament la qualitat de vida dels malalts i el procés de dol dels familiars.

¿Per què ens fa tanta por la mort?

Ens fa por per moltes raons. Hi ha una por ancestral, evidentment, però hi hem anat afegint moltes altres pors que l’han convertit en un tabú. És un tema sobre el qual no es parla ni es pensa. No volem saber-ne res i sovint la neguem quan s’apropa a nosaltres o a les persones del nostre entorn. Aquesta negació ens impedeix viure a fons la vida que encara tenim per davant.

El que ens imaginem sol ser amenaçador i molt pitjor del que passarà. Si en parles, encara que només sigui per expressar que et fa por, obres la possibilitat que surtin altres capacitats que et permeten viure la mort de manera molt diferent. Es nota molt quan entres en una família on la mort es viu amb naturalitat o quan entres en una família sotmesa totalment a aquesta por general. Són dos processos que no tenen res a veure. Reconduir l’un cap a l’altre és una tasca que de vegades és molt difícil però que, si es pot fer, és molt bonica.

Vostè diu que el procés de morir és un espai on es manifesta l’amor i on es pot manifestar també el misteri.

Es manifesta l’amor perquè és el més important en aquell moment. Morir-se –jo parlo de tot el procés, no de l’últim dia o de la darrera setmana– té un avantatge: tot el que és superficial cau i queda el més essencial: estimar i que t’estimin. En el moment que una persona s’apropa al final de la vida, expressar l’amor assoleix una intensitat i una transcendència innegables. D’altra banda el misteri, allò que no entenem, allò que ens supera, que té més relació amb el transcendent, et porta a plantejar-te preguntes que et poden transformar.

La mort requereix d’un procés sanador

De vegades parlem de les malalties en sentit bèl·lic, com ara en plena pandèmia.

El llenguatge bel·ligerant en relació a la mort i a la malaltia és l’expressió d’aquesta negació que dèiem. Jo lluito contra una cosa que no accepto. No accepto que soc mortal, que el pare, la mare o la parella es puguin morir o que puguin tenir una malaltia greu. Quan arriba una situació difícil fem tot el possible per allargar la vida, i mentre lluitem no reflexionem ni deixem espai per a altres coses. Aquest camí, des dels professionals, pot portar a l’acarnissament terapèutic; des dels malalts, perds l’oportunitat de fer un salt qualitatiu i transformador bo tant per al malalt com per als qui es queden. No vull dir amb això que s’hagi d’abandonar a la primera, sinó que quan les coses comencen a perdre proporcionalitat i raonabilitat, cal acceptar la realitat.

Quan vaig llegir el llibre Sendino se muere, de Pablo d’Ors, em vaig adonar que ens costa molt acceptar la nostra pèrdua d’autonomia.

El llibre ho explica molt bé. Una metgessa, Àfrica Sendino, que tota la vida ha tingut cura dels altres ha d’acceptar que ara és ella qui ha de ser cuidada. Deixar-te cuidar es converteix en un acte d’amor, perquè dones a l’altre l’oportunitat de manifestar el seu amor. La nostra societat venera l’autonomia, l’individualisme, la independència. La pèrdua d’autonomia es viu molt malament. No voler ser una càrrega no deixa de ser un component amorós mal entès. Tots som vulnerables: avui et cuido jo i demà em cuidarà un altre a mi. I això ens iguala i és bonic.

Ajudar a viure el procés de la mort

¿Quines coses ajuden a viure aquest procés cap a la mort?

La comunicació és fonamental sempre i quan estigui recolzada sobre la veritat que el malalt vol i està en condicions d’assumir. No podem fer veure que no passa res. Quan irromp la possibilitat de mort, tota la comunicació s’adultera i el malalt pot quedar aïllat. Ha de poder comunicar-se amb el seu entorn, amb la seva família, amb els amics, amb els professionals d’una manera normalitzada. Comunicació és paraula, gestos, abraçades, presència, silencis… però sempre amb la veritat per davant.

Quan pot parlar amb naturalitat, el malalt se sent lliure i acompanyat, perquè si està sol, patirà molt més. Si el seu entorn pot manifestar tot aquest amor, tota aquesta tendresa i aquesta generositat l’ajudaran enormement. Si posem el focus important a sobreviure a qualsevol preu, estem desenfocats. Quan el posem sobre les relacions humanes, tot canvia.

L’atenció dels professionals és també molt important. Que els que t’atenguin sàpiguen què fan. Que tinguin formació en l’acompanyament de processos de final de vida, no només tractant un dolor o un símptoma molt pertorbador, sinó acompanyant el malalt i la família en aquests processos de diàleg, de presa de decisions, sense espantar-se ni tirar pilotes fora.

¿La mort ens agafa de nou?

En la mesura que la persona hagi fet al llarg de la vida un procés de maduració, d’aprofundiment, de donar sentit al que està passant, el procés anirà millor. Quan això no es pot fer, és més complicat. Si mai no hi han pensat, no és senzill, en un moment que et ve a sobre tot, començar a fer reflexions profundes sobre el sentit de la teva vida, perquè estàs massa impactat.

Pensar amb temps i parlar amb els familiars més propers de com ens agradaria viure el tram final de la vida, posa damunt la taula que som mortals, afavoreix la comunicació amb la família i, si es produeixen pèrdues cognitives importants, permet als familiars triar els camins que el malalt, en plena lucidesa, va considerar els més adequats. Els documents de voluntats anticipades són un bon instrument, encara que es facin amb molta anticipació.

Va bé revisar la vida

Quan arriba aquesta fase que la persona està molt malalta va bé fer una mena de revisió de la seva vida. Acompanyada, perquè això es fa parlant. Passa pel record, no per l’anàlisi. Recordar és reviure tot allò que t’ha anat bé, tot allò de què et sents orgullós. Els altres t’ajuden a recordar, perquè potser tu tens una visió molt crítica en aquell moment… Recordes tot el que deixes enrere, valores tot allò que tens ara, valores les persones a les quals estimes que tens al voltant. Mires de donar un sentit al temps que quedi, perquè no sigui un temps inútil.

¿Què vols fer, què t’il·lusiona que passi en aquestes setmanes o mesos que et queden de vida? Tot això ajuda la persona a situar-se i és un treball que es fa en base a la comunicació amorosa i compassiva, tant amb els familiars com amb els professionals que t’ajuden.

Jo em puc despendre d’allò que començo a veure que ja no necessito. Mentre les persones estan agafades a continuar sent el que han sigut i fent el que han fet no es pot produir aquest despreniment. Per assolir-ho és bo verbalitzar-ho en relació al teu passat, als teus rols, a allò que has aconseguit i als teus anhels. ¿Com et desprens d’una culpa? Parlant-ne. ¿Com et desprens d’un sentiment? Parlant-ne. No és un recordar per aferrar-te, és un recordar que ajudi a tenir una visió global del que he estat, del que soc i del que em queda per ser.

Abordar de manera sana la por a la mort

¿El tema religiós hi juga algun paper?

Hauria de jugar-lo. Una de les meves grans sorpreses quan vaig entrar en el món dels pal·liatius va ser comprovar que l’espiritualitat era molt poc present en els processos del final de vida de les persones. Perquè si l’espiritualitat no és present ara, ¿quan ha de ser-hi? El paradigma d’això és quan un malalt, en una família cristiana, no rep la unció fins que no està inconscient, perquè no s’adoni que s’està morint. De fet les teves creences i la teva espiritualitat t’han d’ajudar a fer aquest procés i aquest salt qualitatiu. Una fe profunda aporta serenitat, confiança i abandonament en el que pugui venir després, sense por. Però no és gaire freqüent. La vida, amb les seves dificultats, ens porta a contrastar si les nostres creences són reals o no.

I finalment, ¿tot això ajuda a viure millor el dol?

El dol és el procés de reparació d’una pèrdua. És un procés necessari i normal. Com més intensa és la pèrdua més intens i més fort i més llarg probablement serà el dol. Quan una mort és sobtada, és difícil de fer. Però en els altres casos, és importantíssim el dol anticipat, que comença en el moment del diagnòstic acceptant que el teu pare té una malaltia i ja no podrà ser el d’abans, que necessitarà que l’ajudin, que ja no es pot aixecar del llit, que ja no és la figura protectora que pren les decisions, sinó que les has de prendre tu. Tot això son dols que vas elaborant i, quan arriba el moment de la mort, resulta que ja has fet una part de la feina. No vol dir que no et provoqui dolor, tristesa i angoixa, però ho estàs acceptant i això és reparador.

Quan en lloc d’acceptació hi ha negació, es complica enormement l’adaptació i es genera una gran quantitat d’infelicitat i de problemes de salut que no són més que traduccions de dols que no s’han fet. Que una persona estigui de dol no vol dir ni que estigui malalta, ni que necessiti metges ni que necessiti psicòlegs ni fàrmacs. Necessita fer un procés en el qual l’acompanyament dels altres serà important.

Abordar de manera sana la por a la mort ens farà molt de bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *