Laura Mor: El confinament i l’Església

El confinament ha posat a prova l’Església.

Laura Mor, periodista, directora de Catalunya Religió

Mercè Solé, entrevista i fotos.

Durant els dies de confinament l’Església s’ha sentit trasbalsada: a banda que l’activitat pastoral s’ha vist interrompuda, durant part de la Quaresma i fins al final de la Pasqua ha estat impossible celebrar de forma presencial l’Eucaristia i, el que és més greu, la crida a acompanyar amb la nostra presència les situacions de patiment s’ha vist impossibilitada i, per tant, hem viscut la paradoxa que el bé comú demanava quedar-nos a casa, que és justament el contrari del que ens sortia del cor. Aquesta barreja de frustració i de dol ha comportat que des de nombrosos espais eclesials hagi brollat una gran creativitat a l’hora de viure comunitàriament la fe, d’acompanyar persones, de celebrar, de fer catequesi… Encara que tota aquesta tasca ha romàs molt invisible, perquè la institució ha perdut visibilitat.

Enmig de tot això, a Catalunya, vam veure un documental excel·lent, L’Església confi(N)ada. Ser cristià en temps de coronavirus produït per Animaset i dirigit per la periodista Laura Mor, on se’ns mostrava la pluja d’iniciatives que des de les famílies, parròquies, comunitats, congregacions religioses, tractaven de donar resposta solidària a la pandèmia. Un signe d’esperança, no només per sentir-nos útils, sinó també com a llavor de l’Església de futur.

En parlem amb Laura Mor, periodista i editora (i mare de família i coordinadora de la catequesi a la seva parròquia, a Llerona), que és la directora del portal Catalunya Religió i a la productora Animaset. Una bona coneixedora sens dubte de l’Església catalana, i no només en temps de pandèmia…

Hi ha un concepte del «P3 de la Teologia», que és quan a la catequesi s’explica la diferència entre què és l’Església en majúscula i què és l’església en minúscula. En el confinament hem viscut com l’església en minúscula, el temple, estava tancada. Però també com l’Església en majúscula s’ha mantingut ben oberta i activa, ben viva. Les «pedres vives», connectades amb la societat, transformen i acompanyen, i formen un nucli que agrupa, dona força, dona sentit.

Quan vam començar el documental comentàvem amb alguns capellans: ostres, haureu de fer una cura de narcisisme perquè tantes hores de vídeo i d’exposar-vos a càmera acaba passant factura! Però el cert és que tampoc no acaba de representar què és la comunitat cristiana. Molta gent, i molts capellans, han preferit fer una altra mena de pastoral perquè creien que calia que es veiés també la pluralitat de la comunitat.

L’Església connectada amb el seu entorn

¿El tarannà de la comunitat ha marcat també la forma de relacionar-se durant el confinament, tant pel que fa a la mateixa comunitat com pel que fa a les relacions amb el seu entorn?

Certament. Allà on hi havia xarxa i connexió amb l’entorn, això s’ha pogut cuidar. Els llocs on hi havia grups de whatsapp de la comunitat cristiana, o l’hàbit d’utilitzar el correu electrònic, per exemple, han continuat funcionant. Parròquies que ja tenien una dinàmica parroquial de treball en equip, de compartir, d’una certa participació han mantingut aquesta manera de fer. En una crisi, ens situem en el lloc on hem estat treballant els últims anys i els últims mesos. En els llocs on hi havia treball d’equip –el treball d’equip no s’improvisa–, s’ha pogut reaccionar més ràpidament. És clar que són molts factors: des de l’envelliment de la comunitat a l’accés de les noves tecnologies. Però el més important és l’obertura, la disponibilitat, el saber escoltar i preocupar-se.

¿Creus que tindrà repercussió en la forma de comunicar de comunitats i parròquies?

Sí. Jo crec que ha estat com fer uns deures que estaven pendents. Qui s’ha activat i ha anat a fora, als mitjans de comunicació, ni que sigui amb dispositius mòbils o amb mil recursos casolans ha pogut arribar a la gent en un moment en què la gent no està venint. Aquesta és l’Església en sortida que tantes vegades es proclama. ¿Quins mitjans hi posem? La comunicació és clau. És fonament de la vida i l’acció dels cristians: anunciar, denunciar i també acompanyar la gent en el seu dia a dia amb els mitjans d’avui.

El repte de l’Església és anar a l’esencia

El repte de l’Església és anar a l’esència

¿Quins són els reptes de l’Església que s’han posat més de manifest?

Amb la pandèmia i com a Església, el repte és anar a l’essència, poder-se deslliurar de tot allò que fa l’estructura feixuga, que s’ha anat afegint i que no allibera la persona; tot allò que no fa visible que hi ha unes relacions humanes entremig. Cal aturar-se i fer un diàleg i un treball per veure què és el més important; que això sigui compartit i que les comunitats vagin endavant des d’aquesta perspectiva de prioritzar l’atenció a les persones, la cura dels més vulnerables, i de fer camí amb ells i veure com se’ls inclou i com hi participen. Sembla que fem «serveis a», com si fossin usuaris, però aquesta gent no fa camí «amb» l’Església.

L’Església són aquestes persones que no compten a nivell polític, que no figuren en estadístiques ni influeixen en el PIB. L’Església ha de tenir un caràcter molt diferent, acollidor, obert, transformador, més social. En essència, això està molt relacionat amb els projectes per evitar el canvi climàtic, que són una crida urgent de la nostra època. La pèrdua de biodiversitat, l’explotació del planeta, l’emergència climàtica afecten la vida de persones molt humils en llocs sense recursos. ¿Què deixem a generacions del futur? Són qüestions que s’han anat treballant amb la Laudato si’, que ara fa cinc anys.

Aquesta Església que la pandèmia ens ha mostrat és més autèntica, però potser menys visible, perquè té menys protagonisme.

Més enllà que es vegi o no, la qüestió és que hi sigui, perquè forma part de la identitat dels cristians, en l’àmbit de la pregària, de l’espiritualitat. Els serveis i l’acció humanitària són molt lloables, però potser no acaben de tocar el nucli si no es fonamenten en una fe original. Potser hem estat invisibles, però hem pregat més que mai. Aquests dies els nostres grups de pregària i de revisió de vida potser han estat diferents: en la forma d’obrir-nos els uns als altres, d’empatitzar, de mostrar-nos tal i com som des de la nostra fragilitat.

En contextos de dificultat, la gent sempre va a la pregunta essencial, busquem refugi i un lloc on descansar i saber-nos units. Ens sentim en comunió: encara que no hi hagi contacte físic, estem connectats amb una consciència universal molt gran. I això és comú a totes les religions, que comparteixen aquesta visió global de dignitat humana, universal. Tot això passa per l’Esperit, per mirar cap endins i sentir que aquest et porta cap a fora i que tothom té el mateix valor com a persona. En moments de molta pressa, en què tothom corre, qui no s’atura i troba el seu centre, va com un pollastre sense cap. Pots córrer, però no té sentit. En aquesta societat que ens empeny a això, està bé aturar-se i centrar-se. Fer un silenci interior enmig del soroll i entendre que hi ha una estima universal, un què de bondat en totes les persones i que des d’aquí es pot construir la nostra xarxa i mirar el futur.

La participació es la base

¿Aprofitarem aquesta experiència per canviar coses o tornarem a la normalitat d’abans?

La comoditat dona estabilitat i tranquil·litza. Sempre és més fàcil tirar pel dret que no pas comptar amb l’altre i escoltar-lo. Hi ha en canvi qui té olfacte per detectar capacitats i virtuts i per integrar-les al servei de la comunitat. Jo crec molt en saber llegir en les persones a què estan cridades, a recuperar vocacions, en un sentit pedagògic, des dels més petits, que estan construint el seu ser, a les persones que són adultes i poden reorientar les seves vides. Tenint present què és més important per a tu i on pots ser més feliç. La participació fa les comunitats més fortes i més resilients.

¿La potent imatge de l’Església buida és una metàfora de la nostra Església occidental?

Jo crec que s’ha de poder mantenir un humanisme exigent, que vol dir incloure persones que estan al voltant encara que potser no vindran a missa però que estan disposades a col·laborar en allò que convingui. Hi ha persones conscients que l’Església està vehiculant una cosa important, però encara no participen d’una litúrgia o no hi estan formalment vinculades. Hi ha gent afí a qui el nostre llenguatge no acaba de dir res, però sí la manera de viure. No crec que s’hagi de fer una comunitat dels millors, s’ha de fer una comunitat de tots. I cadascú des d’allà on és i amb la seva motxilla i amb les seves virtuts i excel·lències i amb les seves febleses. De vegades toca fer camí amb gent que fa pudor. A mesura que hi anem treballant poden canviar dinàmiques que permetin acollir les persones amb una visió més oberta per fer aquesta Església en majúscula que està en el món i fer millor el món. Aquesta és la missió.

La litúrgia és fruit de la vida compartida i torna a portar a la vida. Experimentar l’absència de litúrgia ens ha permès sentir-ne la set.

En el cas de la litúrgia hi juga molt que el llenguatge i els codis de transmissió siguin entesos i compartits per la gent, que puguin connectar amb la seva experiència. Celebrar només per al propi benefici i per un bé espiritual individual que no transformi no té cap sentit. Hi ha d’haver una espiritualitat més autèntica.

Nosaltres hem pogut conèixer l’Evangeli i ens n’hem beneficiat, però tenim un deute amb les generacions de futur. Si això val la pena per a nosaltres i ens ho creiem, si ens ha transformat i ha donat sentit a la nostra vida, ho volem per als altres, ho volem comunicar. És el sentit bàsic de l’evangelització. Això vol dir procurar transmetre una fe significativa per als que vindran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *