Memòria d’una conversa

Dolores Aleixandre, Madrid

Pertanyo a la generació que va viure els primers canvis del Vaticà II i que van començar per la litúrgia: calia espolsar-se les sandàlies de tota la pols de rituals arcans i vestimentes estranyes; calia desterrar també costums anquilosats i ens hi vam posar amb entusiasme. Volíem apropar l’Eucaristia al Poble de Déu perquè tornés a tenir Pa trencat i compartit que circulava en la comunitat de germans i germanes.

No sempre ho vam saber fer amb encert. Recordo celebracions sense altar, sense estovalles, sense ornaments, sense espelmes, sense flors: tots al voltant d’una taula amb un plat i un got de cuina, pa i vi normals i, alguna vegada, fins i tot el cendrer perquè el celebrant pogués fumar sense problemes. La «conversa homilètica» devorava gairebé tot el temps, no es feia servir cap llibre i el ritual s’anava improvisant. Amb el pas del temps jo anava notant un malestar difús, com si el meu sentit estètic es ressentís, però era impensable tornar enrere: qualsevol proposta en aquest sentit era titllada de conservadorisme.

Recuperar els sentits

Però a finals dels 70 vaig anar per Pasqua a Taizé i aquest va ser el meu «camí de Damasc» perquè allà vaig «recuperar els sentits». Vaig veure amb admiració la importància que donaven a les icones, a l’ordre, a la llum i les flors, al color, la música i l’encens. Em vaig submergir en un altre àmbit al qual havia deixat de donar importància i vaig prendre consciència de com m’ajudava tot allò que jo ja donava per irrecuperable a l’hora de celebrar i pregar. Els meus sentits estaven afamats i es van afartar, estaven atrofiats i es van despertar.

Però la dificultat m’esperava a la tornada. Em vaig posar a actuar amb aquell fervor no sempre encertat dels conversos, entestada en introduir canvis en la nostra manera de celebrar, però en el meu entorn pastoral (preveres, catequistes, animadors de grups) no estaven per incorporar res de nou. Els semblava que donar importància a l’estètica i tenir cura de la vista, l’oïda i l’olfacte era pur esteticisme i que això significava un pas enrere, un intent de sacralitzar el que s’havia secularitzat amb tant d’esforç i tantes ruptures. Em van dir que m’havia tornat conservadora i espiritualista i que no entenien quina necessitat hi havia de posar en qüestió el que era inqüestionable.

Ha passat molt de temps des de llavors, les coses han tornat al seu lloc. ¿Al seu veritable lloc? Quant ens queda encara perquè tot el nostre ésser, sentits inclosos, «entri al goig del Senyor»!

Marta Aymerich: Escoltar des de dins

Entrevista de Mercè Solé, Viladecans

Acaba de sortir el sol. Interior de la petita capella de Sant Gabriel, al Santuari del Miracle, enmig d’una natura esplèndida. Foscor absoluta amb algunes llànties enceses. El grup roman en silenci. Comencen a sentir-se alguns sons. L’oïda es desvetlla: l’aigua, uns quants còdols, el so suau d’instruments de fusta poc convencionals, percussió. Pausadament, sense inflar el volum. S’hi comencen a afegir ressonàncies, sense pretensions d’afinació, que es van harmonitzant, provinents del nostre instrument natural: la veu. Durant aquesta estona l’oïda i la percepció s’han esmolat. Es respira calma i pau.

Així vaig conèixer la Marta Aymerich, que és qui va conduir aquesta sessió de desvetllament de l’oïda. De fet, per casualitat. Jo ajudava a l’hostatgeria de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els organitzadors del curs Natura & Espiritualitat, de la Universitat de Girona, em van convidar a assistir a aquesta sessió, ja que es feia allà. L’experiència em va impressionar profundament, fins al punt de demanar a la Marta aquesta entrevista, tot i que, en una revista dedicada a la litúrgia, potser tocaria parlar de la música de les nostres celebracions, de la pregària feta cant i de tants i tants aspectes, encerts i dificultats que són rellevants en la nostra manera de fer pregària en les diverses comunitats.

L’experiència de què us parlo, tanmateix, ve a ser com una prèvia, com un contacte íntim evocador de transcendència que, de fet, és en l’origen de tota pregària.

Continua llegint «Marta Aymerich: Escoltar des de dins»